Sergio Ramírez, l’escriptor que va abandonar la utopia
3L’autor nicaragüenc va ser vicepresident en el primer mandat sandinista
És el primer escriptor nicaragüenc que guanya el Cervantes i algú que coneix molt de prop els vaivens profunds del seu país perquè no només li ha tocat ser testimoni del seu temps, sinó també part integrant com a polític. Sergio Ramírez (Masatepe, 1942) va saber ahir que el premi Cervantes 2017 portava el seu nom a la seva residència de Managua, molt d’hora. Sonava a les quinieles i quan va veure que al telèfon hi apareixia un prefix espanyol va pensar: «Ja és aquí». Un reconeixement a 50 anys de trajectòria que es completen ara, poc temps després d’aparèixer el seu últim llibre, la novel·la policíaca Ya nadie llora por mí, que pensa presentar a la Fira de Guadalajara la setmana que ve.
El telèfon del seu domicili no deixava de sonar. El trucaven des de l’Argentina, Colòmbia, Espanya o França. I la seva filla María i la seva dona Tulita –53 anys de matrimoni– organitzaven el tràfec periodístic a la casa, que aviat es va omplir de gasetillers. Ramírez es va mostrar tranquil i sense perdre els nervis davant l’enrenou. Li agrada que el jurat hagi esmentat que la seva prosa «uneix la poesia amb la narrativa», perquè, tot i que de jove va practicar una poesia de què avui s’avergonyeix, ell, que com tants nicaragüencs s’ha sentit molt pròxim a Rubén Darío, príncep de les lletres espanyoles, creu que el ritme de la frase, la seva música, és essencial a l’hora d’escriure. «He llegit sempre molta poesia i sento que la visc per dins», va dir recordant el veterà poeta i, també polític, Ernesto Cardenal, que als seus 92 anys viu molt a prop.
EL PRIMER CONTE / El premi, en certa mesura, ratifica la decisió que va prendre als 14 anys quan va escriure i va publicar el seu primer llibre de contes en un diari local. Confirma que no es va equivocar de camí. «Recordo com la meva àvia em va demanar que li llegís el relat i jo estava mig avergonyit. Als 20 vaig publicar el meu primer llibre de contes, mentre estava estudiant, i el meu pare va ser molt generós perquè no em va retreure que en lloc de portar-li el títol de Dret li portés aquell llibre. Em va dir, ell que no era un home gaire lletrat, que el pròxim havia de ser una novel·la», va evocar ahir.
Li costa molt elegir entre totes les seves novel·les. Entre elles hi ha
Margarita, está linda la mar, que va escriure a Mallorca, li va fer guanyar l’Alfaguara i va recolzar a Espanya l’èxit de Castigo divino, potser la seva bra més celebrada –«que per fortuna encara se segueix llegint i els lectors encara continuen deixant flors a la tomba d’Oliverio Castañeda»–, i també, és clar, els seus relats, que en un futur pròxim recollirà una antologia personal de tots ells en una editorial mexicana.
No li porta bons records el passat polític que el va apartar durant 10 anys de l’activitat literària. A finals dels 70, va deixar els estudis per dedicar-se a la militància al Front Sandinista d’Alliberament Nacional contra la dictadura d’Anastasio Somoza, i es va involucrar tant en la lluita revolucionària que va acabar com a vicepresident durant el primer mandat de Daniel Ortega. Va tenir així una butaca de primera fila per contemplar, així ho va expressar, com la realitat i les misèries polítiques arrasen els ideals i com els revolucionaris es converteixen en «cabdills corruptes». Tot això ho va explicar en les seves memòries, Adiós muchachos, que van aparèixer 20 anys després del triomf de la carismàtica revolució sandinista del 1979.
DESTÍ CERVANTÍ / Però el seu compromís social va continuar en els seus llibres, especialment en les seves cròniques periodístiques, que, unides a la seva faceta política, han fet d’ell un personatge molt conegut. Famoses són les seves diatribes contra l’omnipresent Ortega, reelegit com a president, no sense polèmica, l’any passat. Un periodista li va preguntar si havia rebut alguna felicitació oficial i Ramírez, amb ironia, va dir que no però que «encara» era aviat.
Ramírez, que la setmana passada va estar a Xile per rebre un doctorat honoris causa i dictar una conferència sobre Cervantes, es meravella d’aquest destí que sembla perseguir-lo els últims temps. Haurà de tornar a preparar un discurs sobre el tema, i tot i que encara és aviat, segons ell, per saber què escriurà, li ronda una idea: «Darío va dir que Cervantes era vida i naturalesa, i crec que això és molt precís i a la vegada molt poètic. Així que segurament parlaré d’aquest vincle entre Cervantes i Darío, perquè tots dos són grans renovadors de la llengua castellana».
El jurat destaca la capacitat del guardonat d’«unir la poesia amb la narrativa»