Prohibit dutxar-se
Els instants
posteriors a un atac sexual són decisius: la víctima ha d’anar a denunciar sense rentar-se ni canviar-se per poder condemnar l’agressor Pel desaigüe del bany se’n van les evidències que podrien provar el delicte
L’examen forense que busca restes del violador és desagradable però necessari
Al cine, les dones violades acostumen a plorar a la dutxa. La imatge, gairebé un lloc comú, sempre esgarrifa perquè il·lustra la urgent necessitat de treure’s de sobre l’olor i les restes de l’home agressor. Això passa al cine, però a la vida real no hauria de passar mai. Perquè pel desaigüe de la dutxa també se’n van gairebé totes les opcions de capturar i condemnar el violador.
El que la societat demana a una dona just després de ser violada no és una cosa senzilla. Perquè encara que senti la necessitat de treure’s de sobre l’olor de l’home que acaba d’acorrar-la, això és precisament el que no ha de fer. No pot dutxar-se, no pot canviar-se de roba i tampoc pot, si és possible, miccionar ni defecar.
La caporal Marta Ventas, de la Unitat Central d’Atenció a les Víctimes dels Mossos d’Esquadra, ha vist que difícil que és per a les dones seguir aquests passos. Però sap també que resulta més frustrant que el violador quedi en llibertat. Conscients de la vulnerabilitat que envolta cada víctima d’un assalt sexual, totes les comissaries dels Mossos tenen «instruccions» clares per atendre-les, explica Ventas. A elles les reben directament «els investigadors» que portaran el seu cas. Aquesta no és una qüestió menor, perquè minimitza «la victimització secundària» que implicaria obligar-les a repetir una vegada i una altra el que ha passat. A més, si la declaració es pren durant les hores immediatament posteriors, recordaran coses que «després s’obliden». «En aquests detalls a vegades hi ha la clau», avisa Ventas.
L’essència de l’atacant
Notar l’olor i la presència de l’agressor no és una cosa que estigui nomnés en la imaginació de la víctima. Literalment segueix allà. Les seves restes són el que es busca durant l’examen forense que es porta a terme just després de presentar la denúncia. Tampoc és agradable. Es practica un raspat del pèl púbic (per trobar-hi pèls d’ell), es prenen mostres de la vagina (per localitzar semen) i es comprova si hi ha ferides que indiquen l’existència d’una penetració forçada. Es busca per sota de les ungles (a vegades apareix pell de l’agressor si ella el va esgarrapar per defensar-se) o es prenen fotos de les ferides. Aquest examen no sols permet identificar l’agressor –si és un desconegut–, també pot demostrar que l’agressió ha existit.
Mentre els metges busquen en el cos de la dona, els investigadors ho fan en el lloc dels fets, aclareix Ventas. Sobre el terreny «recullen mostres de semen o de sang», si n’hi hagués. I inspeccionen l’espai per comprovar si hi ha pistes sobre el que ha passat.
Valoració del risc
Al recollir una denúncia d’aquest tipus, els Mossos porten a terme «una anàlisi de valoració del risc» que corre la víctima a partir de llavors. Si hi ha perill que torni a ser atacada, la policia catalana activa mesures de protecció «sense necessitat que ho dictamini un jutge».
Per últim, enumera Ventas, s’informa la dona de quines entitats especialitzades poden ajudarla a recuperar-se anímicament i se li donen alguns consells «d’autoprotecció» per minimitzar el risc de ser atacada de nou.
Aquí s’acaba un dia que hauríem desitjat no tenir. Però així comença també el camí més curt perquè el culpable ho pagui.