L’estratègia del ressentiment
L’autocrítica no és una bona tàctica en una campanya en què el separatisme hauria de retre comptes pel seu monumental fracàs
En els últims dies hem sentit en boca de no pocs dirigents separatistes una mica d’autocrítica, reconeixent que el destituït Govern no estava preparat per materialitzar la DUI (Clara Ponsatí i Albert Sabrià) o que aquesta va ser merament simbòlica (Carme Forcadell), i acceptant que si Catalunya no és independent és perquè no hi ha majoria social (Joan Tardà i Artur Mas).
El més lògic és que del penediment es passés ara a demanar una mica de perdó per l’immens dany causat al conjunt de la societat catalana i per haver enganyat els seus votants explicant-los només l’èpica del procés en lloc de la crua realitat (com va reconèixer Toni Comín). Però aquest tímid examen de consciència ha durat molt poc. ¡Ja n’hi ha prou d’autocrítica!, va exclamar la republicana Marta Rovira a RAC-1, fent-se ressò del que li havien transmès els exconsellers empresonats, molestos, va dir, per un excés de retrets.
Evidentment la raó d’aquest gir és que l’autocrítica no és una bona estratègia per superar una campanya en què el separatisme hauria de retre comptes pel seu monumental fracàs i explicar què pensa fer diferent del que ha fet fins ara en cas de guanyar les eleccions. Afrontar les dues coses amb sinceritat és impossible sense assumir el risc d’una important desmobilització de la seva parròquia el 21-D. Com a alternativa és molt millor cultivar el ressentiment i acusar l’Estat espanyol de tenir planificada una «violència extrema» en cas que el Govern català hagués intentat materialitzar la DUI el 27 d’octubre.
Ho va dir per primera vegada Carles Puigdemont des de Brusselles, en la roda de premsa que va oferir després de la seva fugida. I a poc a poc s’ha anat imposant com a relat exculpatori del fiasco independentista. Rovira ha elevat fins al deliri integrista aquesta vaga acusació, sense cap prova, parlant de «morts al carrer», «ús d’armes de foc» i «intervenció de l’Exèrcit», regat tot això amb l’afectuós qualificatiu per a Espanya d’«Estat feixista i violent». Davant aquest ogre com a enemic i amb 10 persones a la presó, a l’independentista de cor li costarà entendre per quina raó ERC no ha volgut participar en la llista de Puigdemont.
Per tapar el seu fracàs no només agiten el ressentiment, també necessiten recórrer al llenguatge màgic per perpetrar un nou engany. «La independència ja ha sigut declarada, ara es tracta de fer república, d’estar en la república», diuen tant Rovira com Tardà. Alguna cosa semblant promet el nou cap de llista de la CUP, Carles Riera, que es presenta per «desplegar immediatament la república».
Així doncs, encara que en els programes electorals tant d’ERC com de Junts per Catalunya/PDECat la unilateralitat desapareixerà i la independència es queda sense data al calendari, la xerrameca electoral seguirà instal·lada en la radicalitat i la ficció, no fos cas que hi hagi una rebolcada constitucionalista el 21-D. Es tracta que els seus crèduls votants segueixin instal·lats en un món paral·lel, i si demà els demanen explicacions al·legaran que la seva república catalana era tan real com el màgic Nadal.