Un ‘càstig comercial’ que salta les fronteres
Les qüestions econòmiques relacionades amb el conflicte polític que es viu actualment entre Catalunya i Espanya no són ben bé les que s’havien anticipat. Amb ingenuïtat –o bé, en els pitjors casos, amb la intenció d’enredar la gent– els defensors de la independència per la via ràpida dibuixaven fa ben poc escenaris on la força dels fets consumats i l’interès de tothom a preservar l’estabilitat jugarien a favor de la causa. Podríem dir «adeu» a Espanya per començar a construir la Dinamarca del sud, amb la cooperació de països, empreses i institucions per progressar conjuntament. Els perjudicats, principalment la resta d’Espanya, entendria aviat que li convenia adaptar-se al nou ordre i tothom estaria d’acord a fer una transició com més curta i innòcua millor.
Ha resultat que l’Estat no ha col·laborat amb el procés. No només això, sinó que ha contraatacat. Una part de la reacció del govern del PP –negar-se al debat polític i transferir l’expedient als jutges i policies– ha estat tan previsible com decebedora. Ara bé, les càrregues contra els ciutadans de l’1 d’octubre van més enllà del nivell habitual d’irresponsabilitat i són intolerables, a més a més d’un error monumental. Transmeten la imatge d’un estat insegur que aplica la força sobre el punt més feble. La resposta posterior del Govern i el Parlament de Catalunya, quan podien administrar el gran capital de reputació internacional que els van lliurar els votants de l’1-O, tampoc ha estat lluïda. Què s’ha aconseguit amb la DUI, si és que mai ha existit? Què es podrà proposar per al futur?
En aquest context de crispació apareixen comportaments absurds com la crida al boicot de productes catalans. No és la primera vegada que des d’alguns llocs d’Espanya es pretén retallar les aspiracions polítiques de Catalunya per mitjà de boicots. Econòmicament, la qüestió no s’aguanta per enlloc. En primer lloc, com alerten alguns proveïdors d’empreses catalanes, el càstig del boicot no es queda a Catalunya sinó que s’expandeix a tothom que treballa per a empreses catalanes, pensi com pensi i sigui d’on sigui.
En segon lloc, es poden desencadenar reaccions en sentit contrari o compensatòries i que els catalans deixin de comprar productes no catalans. Finalment, és tot un absurd des d’un punt de vista polític. Un boicot només s’aplica als altres, al rival estranger que es vol castigar políticament. Una ironia més del procés, per tant: els que criden al boicot
Mentre no s’acabi la incertesa política, el pitjor boicot sembla que ens el fem nosaltres mateixos
són separatistes que actuen expulsant Catalunya d’Espanya.
El procés ha estat llarg, esgotador i dolorós per a algunes persones, i, de moment, econòmicament perjudicial per a Catalunya i Espanya. Fa la sensació que uns i altres han comès un error imperdonable en política: utilitzar arguments i vies equivocades per aconseguir objectius legítims, bo i alimentant greuges, populismes i desconfiances. El pitjor és que no es veu clarament quan i com en sortirem. Mentre no revertim aquesta situació d’incertesa econòmica i d’interinitat institucional, el pitjor boicot sembla que ens el fem nosaltres mateixos.