¿Es mor el món de les porteries?

Llegeixo que amb el pas dels anys moltes professions s’han hagut d’adaptar a l’automatització. sembla que només hi ha una excepció: ja no hi ha ascensoristes, aquelles persones que, al peu d’una escala, ajudaven una persona a pujar a l’ascensor.

Això passava en aquell temps en què les cases tenien porter o portera, almenys a l’Eixample on vaig viure molts anys. I encara hi visc, però la portera, la senyora Pepita, ja fa temps que va desaparèixer.

No tenim ascensorista. Aquella persona que passava el temps, les hores, instal·lada als baixos de la casa, sabia quin veí entrava o sortia, amb les quals intercanviaven algunes frases i, si calia, es feia càrrec del paquet que algú havia deixat per portar-lo al segon primera.

La portera sabia moltes coses dels veïns, i podia ser tafanera o discreta. Si a la casa hi havia minyones de servir podríem dir que l’intercanvi d’informacions era molt fructífer.

La portera sabia moltes coses dels veïns i podia ser xafardera o discreta

Ja fa molts anys vaig escriure una novel·la en la qual els protagonistes eren els porters i els veïns d’una escala.

L’última vegada que la vaig rellegir, perquè volien traduir-lo, em va semblar un document a la diversitat social. ARA HE

pensat, recordant aquella porteria, el paper que fan les portes. En el nostre llenguatge i en la nostra vida.

Davant d’una porta, exercim la cortesia: quan diem «vostè primer». En el món del futbol, és important disposar d’un porter que defensi la porteria.

Una conversa delicada s’ha de tenir a porta tancada. I al convidat, «aquí sempre trobaràs la porta oberta». És clar que també: «Em va deixar amb la porta als nassos».

Fins i tot per entrar al cel has de trobar la porta Celis, si no m’equivoco. Sembla que per entrar a l’infern no cal trucar cap porta.