El delicte de ser dona avui

És que tenia un caràcter festiu. És que portava la faldilla curta. És que anava provocant. És que és dona. Es poden acceptar informes que qüestionin èticament la víctima d’un delicte, es poden publicar comentaris que incitin a la violació. Es pot dir el que sigui, que som en un país lliure.

Després de la violació als Sanfermines, la justícia espanyola torna a posar en evidència que per jutjar algú s’ha de partir d’una definició de normalitat. El possible qüestionament de si va ser sexe consentit o violació és una metàfora de gravetat extrema que diu que la víctima d’un delicte s’ha de comportar com a tal, i si no, ni és víctima ni és res.

També la politització de la justícia que parteix d’una manera de mirar concreta. I això, no és un problema relatiu a individus concrets, sinó un problema social. És un problema estructural que es recrea en les institucions que semblen escopir a les dones, que pel fet de ser-ho, haurien de donar les gràcies a Déu per viure en un país civilitzat. Haurien de donar les gràcies perquè se les deixa accedir al mercat laboral, votar, conduir i, fins i tot, per tenir el caràcter festiu que es posa en qüestió en aquest cas. I si les maten, les violen o les maltracten, company, no haver-hi anat, que és que ho volem tot. Si al segle XXI i en un Estat de dret es permet mesurar el trauma d’una víctima per violació pels seus apunts a les xarxes socials, el país potser no és tan civilitzat com ens pensàvem. Traumatitzats hem d’estar, perquè el que es jutgi sigui el caràcter d’una víctima, i no l’acte del botxí.