Receptes contra el malestar
Dos documents recents aborden el futur de la sanitat pública espanyola i els principis que l’haurien de regir Els experts dubten de la recuperació del sistema després de les retallades
Diumenge passat, el suplement Més Diumenge d’aquest diari va publicar un reportatge de Ricardo Mir de Francia sobre una nova i poc coneguda epidèmia als EUA: l’addicció als analgèsics amb recepta. Se li atribueix la mort de 200.000 persones des del 1999. El seu origen i la seva expansió són coneguts: la creació del concepte de dolor crònic i la seva associació amb la possibilitat d’atacar-lo mitjançant fàrmacs (opiacis) amb recepta i els estudis oportuns que el seu consum controlat no genera addiccions. Una campanya avalada per metges de prestigi i el suport financer d’alguns laboratoris ha fet la resta. Es pot argumentar que ja s’ho faran, perquè el model sanitari dels EUA es regeix per principis d’assegurament privat, fiant-ho tot a la regulació social o obligatorietat de l’assegurament, substancialment diferent del Sistema Nacional de Salut (SNS), basat en la provisió pública de l’assistència sanitària, amb independència de si la prestació és pública o privada.
És molt tòpic assenyalar aquest SNS com un dels sectors que més ha patit les retallades indiscriminades de la despesa pública des de fa 10 anys. En procés de recuperació, altament discutible en la seva solvència, ens hem de preguntarsi en aquest cas s’aconseguirà recuperar el model vigent fins al 2007 amb les modificacions que facin falta i si, a llarg termini, es podran establir principis rectors per a la sanitat pública que quedin al resguard dels cicles econò- mics. Dos textos, de gènere molt diferent, poden orientar la resposta.
Primer, el document impulsat per la Fundació Novartis sobre el futur del Sistema Nacional de Salut els pròxims anys postcrisi. El mètode de treball ha sigut la selecció d’un panel de 124 persones relacionades amb la salut (metges, infermers, gestors hospitalaris, consellers de sanitat, usuaris, acadèmics…) amb un qüestionari bàsic de grans objectius i la classificació entre el que es desitja que passi i el que es creu que passarà.
Síntesi d’algunes conclusions. S’hauria de recuperar el caràcter universal de la prestació sanitària i el seu finançament, tot i que es tem, per un costat, que serà difícil assolirlo i, per un altre, que s’haurà d’afrontar d’una vegada el mal anomenat copagament. Això sí, amb criteris discriminatoris en funció del costefectivitat, segons alguns, amb imposició del criteri previsible que al final seran els interessos polítics i pressupostaris els que fixaran les prioritats.
Els dos grans temes que creen un millor dissentiment entre els panelistes és el cost farmacèutic i l’anivellament de la despesa sanitària interterritorial (les diferències de serveis entre comunitats i l’assistència a pacients d’una autonomia en una altra). Dels fàrmacs, el més previsible: es gasta massa i a vegades sense justificació, però el gat de la despesa seguirà campant sense cascavell. Es podria resumir que es tem un estancament de les polítiques de salut, però segueix encesa la làmpara esperançadora d’exigir més democràcia en el control social dels gestors i el dret del malalt a escollir i decidir sobre el seu benestar (o malestar, segons com es miri).
Eficiència i equitat
Segon, el discurs del catedràtic (UPF) Guillem López-Casasnovas en la seva incorporació com a membre numerari a la secció de Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans. Condensa en 31 pàgines bondats i defectes del sector. Una dosi combinada de filosofia moral (és just redistribuir des de l’Estat) i anàlisi del context de per què a vegades funciona el mercat i a vegades no, ¡amb els seus números! com a argument capital, és la recepta d’aquest acadèmic de llargues prestacions al sector de la salut.
«Redistribuir –adverteix LópezCasasnovas– enfronta sovint eficiència i equitat», el que aporta el mercat i el que exigeix el bé comú. D’aquí ve la dificultat d’escollir el que és òptim en cada situació. I sense donar-hi voltes: hi ha d’haver finançament solidari per a les prestacions que demostrin que hi ha relació entre el cost i l’efectivitat. I en les despeses que no es puguin assumir per massa altes, si són efectives, que s’apliqui el copagament en funció de la renda dels pacients.
Amb aquests criteris no s’arribaria al fenomen dels «camells amb bata», segons l’expressió del reportatge esmentat al principi.
Un sondeig de la Fundació Novartis planteja recuperar el caràcter universal
El copagament és una de les fórmules que s’ha d’afrontar, segons Guillem López-Casasnovas