Javier Belmonte, periodista des de nen
Recordo com si fos ahir quan va arribar a la classe de tercer de batxillerat Javier Belmonte. Alt, esprimatxat, desgarbat i amb les grenyes llargues de l’època. El van fer seure amb mi al pupitre i ens va costar una mica trencar el gel. Era diferent, reservat, molt intel·ligent i amb sentit de l’humor amb un punt britànic. No li interessava el futbol i no freqüentava els guateques i les festes de cap de setmana dels companys de curs, però a poc a poc va anar entrant en el grup i guanyantse l’afecte de tots.
Eren els anys del tardofranquisme. Llavors s’escrivia el diari de classe. Vam començar a introduir la paraula variopinto en totes les nostres redaccions, amb qualsevol excusa i com a clau rebel. Introduíem crítiques per l’excessiu autoritarisme a l’escola, però això era poca cosa. De seguida va proposar escriure un diari alternatiu. En diríem, va plantejar, La feuille de vendredi (El full del divendres), parodiant l’Hoja del Lunes. que es publicava llavors per cobrir el dia festiu dels periodistes.
En el nostre grup escolar havíem de ser singulars i si existia la Generació del 98 o la Generació del 27, nosaltres seríem la Generació del 25,5. Com a mostra de respecte, i seguint aquest humor tan especial, Javier va començar a parlar-me de vostè i això va anar estenent-se a la resta dels companys de classe, que vam estar uns quants anys parlantnos des de les normes de formalitat i cortesia. Com passa en els grups de
Eladio
joves, tots teníem un malnom més o menys encertat. El seu era Peluche, per la seva cabellera al límit del que permetien les estrictes normes del col·legi.
Javier no va trigar a proposar fer una revista més elaborada, havia de ser amb la col·laboració dels companys de classe, clandestina i reclamant la llibertat que necessitàvem en els temps de la denominada apertura. Així, l’abril de 1974 va néixer El Liberalo, la revista «bastant dependent» com a burla als mitjans que subratllaven la seva independència. Era un magazín humorístic, rebel i transgressor, en temps complicats i que vaig tenir l’honor de codirigir amb ell. En els primers números, elaboràvem un exemplar únic, escrit i dibuixat a mà, amb valor d’una pesseta i que s’havia de tornar una vegada llegit. Érem nois de 15 i 16 anys que ens rèiem de tot i que ens divertíem amb les nostres entremaliadures durant els últims anys del franquisme.
Javier Belmonte, Peluche per a tots nosaltres, escrivia les pàgines més brillants, feia entrevistes inventades, realitzava la secció Mis butifarras, que dedicava als personatges i les situacions de l’època (Kissinger, Arias Navarro, la prova d’accés a la universitat, etc.) i la crítica de cine que firmava amb el pseudònim de Macoco, el personatge de la pel·lícula El Pirata, de Vincente Minnelli. Javier ens havia contagiat el virus del periodisme.
La seva ànima bessona
El Liberalo va arribar en les seves aparicions gens periòdiques i més ben compost fins al 1976, a segon de carrera, perquè vam ser cinc (set, si comptem el COU) els col·legues que vam estudiar a la naixent facultat de periodisme de la UAB. Entre els companys de COU i futurs periodistes, va conèixer Dolors Álvarez, la seva ànima bessona des d’aleshores. En els anys universitaris vam continuar tots els companys junts, compartint els primers anys de la Transició, lluites, protestes i, també, els primers descobriments de la llibertat que arribava fins a nosaltres.
El temps ens va portar a cada un per un costat, però no vaig deixar mai de llegir les cròniques de Javier a El Correo Catalán i, sobretot, a EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, sempre escrites des de la intel·ligència i amb el punt d’humor àcid necessari. Encara que dins dels canals del sistema, no va abandonar mai el seu esperit educadament transgressor. El seu caràcter reservat i la seva timidesa amagaven, a vegades, els seus profunds sentiments. Incapaç de donar un cop de colze per pujar en l’escalafó, sempre es va mantenir en posicions discretes, sense abandonar ni un sol dia el seu profund amor al periodisme.
Ens vam veure i vam parlar diverses vegades. Menys, segurament, de les que hauríem volgut. Ens vam reunir per celebrar el 25è aniversari del nostre Liberalo i vam compartir mil anècdotes, com si haguéssim seguit tots aquests anys en el mateix pupitre on ens vam conèixer.
Això no és una necrològica, és només un sentit homenatge del teu company, El Artista, en nom dels teus camarades de la Generació del 25,5. Gràcies señor Peluche. Gràcies senyor Javier Belmonte.