Un cert aire antic, un partit per a H.H.

La posteritat és molt breu per a la majoria d’entrenadors. Fa un parell de setmanes, el passat 7 de novembre, es van celebrar 20 anys sense Helenio Herrera, aquell geni de la paraula i la suggestió dels jugadors que en el seu temps va canviar el futbol. Al seu torn, no obstant, el futbol ha canviat tant en dues dècades que ja gairebé ningú es recorda del Mago. El seu pas per la lliga espanyola com a entrenador el va portar a sis equips diferents i a la selecció, però va ser durant els seus anys al FC Barcelona quan va deixar records més memorables.

Avui podria semblar que la seva aportació s’ha diluït, però res més lluny de la realitat. Entrenant l’Inter, amb l’altre Luis Suárez, Luisito, H.H. va contribuir a divulgar, i de quina manera, un equip vencedor a partir del catenaccio (que ara coneixem com a pany i forrellat): un estil que d’alguna forma ha anat perdent el seu caràcter d’estigma per convertirse en una opció per a molts equips petits. No és difícil imaginar, doncs,

Jordi

que Helenio Herrera hagués disfrutat molt amb el partit d’ahir a l’estadi municipal de Butarque. Començant per l’horari de dissabte a la tarda, que té alguna cosa de segle XX, i seguint amb el plantejament defen- siu dels de Garitano, molt seriós però sense arriscar gens ni mica, com si en lloc de ser a Leganés estiguéssim, no ho sé, el 1965 durant un GènovaInter.

Una de les grans aportacions de H.H. va ser la motivació mental dels seus jugadors –ell l’anomenava dopatge psicològic– i el partit d’ahir, encara que plàcid, va tenir també els seus moments. A les seves mans, l’obstinació del públic a xiular una vegada i una altra Piqué hauria sigut un argument de motivació extra, així com els càntics finals, quan els aficionats del Leganés donaven el partit per perdut i es consolaven entonant un Que viva España amb aires de venjança territorial.

Una versió «minimalista»

Helenio, amb la seva gran facilitat per parlar en aforismes que després es tornaven polèmics, potser hauria escalfat abans el partit dient que el Barça guanyaria sense baixar de l’autocar, o potser hauria magnificat per endavant la influència d’Amrabat («el millor davanter africà», potser hauria declarat abans a la premsa esportiva), en un intent de descentrar-lo...

No sabrem mai si H.H. hauria plantejat el partit del Barça tal com ho va fer ahir Ernesto Valverde, però és cert que tot el desenvolupament va tenir un aire gairebé antic, mig avorrit, menys el resultat. Jo vaig estar seguint la retransmissió per una cadena britànica i el locutor va dir que estàvem davant «una versió minimalista del Barça». Amb Messi a

Semblava que en lloc de ser a Leganés estiguéssim en un Gènova-Inter del 1965