El 49è Voll-Damm Festival Internacional de Jazz de Barcelona
Chucho Valdés s’associa amb Gonzalo Rubalcaba a Trance, un duo de piano en què els dos músics cubans bolquen el seu bagatge comú en jazz, clàssica i música afrocubana. El presenten aquesta tarda a l’Auditori de Sant Cugat del Vallès (19.00 hores) en el marc del 49è VollDamm Festival Internacional de Jazz de Barcelona.
–¿Recorda quan va conèixer Gonzalo Rubalcaba? –Vaig conèixer Gonzalo quan era només un nen, als 8 anys. A vegades el portaven als meus concerts. Em vaig adonar que seria un fenomen de la música. És un orgull compartir escenari amb talent d’una altra generació com ell.
–Vostè també va ser un músic molt precoç. –Imagini’s. Segons Bebo Valdés, perquè jo no me’n recordo, vaig començar a tocar amb les dues mans als 3 anys. Això deia Bebo. –¿Què comparteixen amb Rubalcaba i què els diferencia? –Jo crec que no hi ha dos músics que siguin iguals, i nosaltres tenim moltes coses en comú. La nostra formació musical va ser clàssica, vam créixer amb Ernesto Lecuona, Ignacio Cervantes, Miguel Saumell. I el jazz l’hem escoltat igual de les mateixes arrels, de Jelly Roll Morton a Keith Jarrett.
–¿Com han armat el repertori? –Això és el més bonic del món. Ara Gonzalo i jo som veïns a La Florida. Vivim a dos minuts l’un de l’altre. Jo tinc dos pianos de gran cua a casa, i el nostre entreteniment és posar-nos a tocar i escollir el repertori. Hi ha obres seves, obres meves, sempre hi ha alguna cosa d’Ernesto Lecuona, per descomptat, i de jazz també.
–¿Quin és el repte de tocar a duo amb un altre pianista? –Has de ser molt selectiu perquè les teves notes no ensopeguin amb l’harmonia de les de l’altre. Estem fent un diàleg, explicant una història, i aquí no hi ha cap mena de competència ni qui tocarà més ràpid ni qui tocarà millor.
–El seu pare, Bebo Valdés, va ser un gran divulgador de la cultura musical de Cuba. A hores d’ara, ¿la música afrocubana encara necessita pedagogia o ja està explicada? –Aquesta història ja l’han explicat grandíssims homes a qui devem moltes coses, com Rubén González, el gran Bebo Valdés, Ernesto Lecuona, Manuel Saumell... I el que fem ara és continuar. Jo crec que no cal fer res més que tocar i dir-ho amb el llenguatge dels sons.
–La pel·lícula Calle 54 de Fernando Trueba va popularitzar molt aquesta música. Si ara es rodés un nou documental, ¿hi hauria coses noves per explicar? –La primera empenta la va donar Buenavista Social Club, però Calle 54 ha sigut el material cinematogràfic més important que s’hagi fet. Precisament, ara Fernado Trueba l’ha remasteritzat en alta definició. La història no para mai i segur que hi hauria moltes coses noves a explicar, perquè, com deia el meu mestre Leo Brouwer, la música és una espiral eterna. Si creus que has arribat al final, fins allà ha arribat la teva carrera.
–I a vostè, en aquest moment, ¿què l’estimula com a músic? –Hi ha molta gent que ha fet el que més li agradava amb dignitat fins al final. És molt vàlid, però aquest no és el meu cas. Jo fa un any vaig tocar un concert per a piano i orquestra que em va escriure Leo Brouwer, després vaig fer un concert amb l’orquestra simfònica cubana i el pianista xinès Lang Lang i, a més, m’he ficat en altres assumptes amb Joe Lovano i Wynton Marsalis. Això és l’espiral.
–Com a padrí del festival de jazz de Barcelona, cada any té l’oportunitat de presentar alguna cosa nova. –I ja tinc el projecte de l’any que ve. Jazz afrocubà simfònic, amb tam-