El núvol català i la derrota de l’EMA
Que Barcelona fos la seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA), que abandona Londres a causa del brexit, no era gens fàcil tot i la ingènua creença que som el centre de l’univers. Teníem punts favorables –un sector farmacèutic potent i una ciutat a la vegada connectada i atractiva–, encara que Amsterdam, Milà i Bratislava no eren el cul del món.
Però ser eliminats d’entrada, en la primera volta, ha sigut tota una patacada. La clau és que els últims temps hem acumulat punts negatius. El primer va ser oblidar que els grans èxits de Barcelona –des dels Jocs del 92 fins a la seu mundial del mòbil– es van aconseguir amb esforços i la complicitat (no la foto oportunitat) de tres administracions: el Govern de l’Estat, la Generalitat i l’ajuntament. Que el president de la Generalitat assegurés a Harvard que Espanya és una democràcia tarada, a la turca, i que apadrinés una sonada declaració d’independència que va durar una tarda, que l’Estat destituís després el Govern, i que una part d’ell es refugiés a Brussel·les i una altra estigui en presó incondicional, esperant que el sumari passi al Tribunal Suprem, no sembla gens ordenat o sofisticat. Tot al contrari del clima harmònic que es va visualitzar –i va subjugar el món– quan el rei Joan Carles va inaugurar els Jocs, es va sentir l’Amics per sempre i el llavors jove príncep Felip va desfilar amb la bandera (espanyola) a l’estadi de Montjuïc.
A més a més, la independència ens hauria deixat –segons tots els organismes europeus– fora de la Unió Europea. ¿Era assenyat pretendre ser seu d’una agència europea quan cabia la possibilitat, encara que fos petita, que Catalunya, almenys provisionalment, no estigués a la UE? No té cap mena de sentit.
Continuem. ¿Era lògic que Barcelona volgués convèncer de ser una seu adequada per a l’EMA quan més de 2.000 empreses –començant per Caixabank i el Banc Sabadell– acaben d’externalitzar la seva seu per falta de seguretat jurídica? Quan els de casa –amb dues persones de demostrat compromís com són Isidre Fainé i Josep Oliu al capdavant– han jutjat que l’opció menys dolenta era posar-se a cobert de la tempesta, és de somiatruites i incompetents pensar que els de fora quedaran rendits per la torre Agbar i la proximitat del Maresme.
Per últim, si Barcelona volia donar una imatge de solidesa, el pecat mortal era passar d’un govern minoritari de 15 regidors (sobre 41) a un altre d’encara més minoritari d’11 (sobre 41). I menys que la causa al·legada fos que el PSC –que està associat amb el segon partit espanyol, l’única alternativa real al Govern del Partit Popular– no secundés els independentistes que van menysprear totalment la Constitució d’un Estat membre –d’un soci– de la Unió Europea.
Alguns a Catalunya viuen en el seu propi núvol. Legítim. El que és absurd, i també infantil, és creure que els valors d’aquest núvol són millors i pesen més que el difícil pacte entre estats democràtics –imperfectes, és clar– que regeix la Unió Europea.