Tribunal o Suprem
En ocasions, potser massa, el Tribunal Suprem (TS) es comporta més atenent a l’adjectiu que al substantiu. Segons la meva opinió, això passa quan, en ocasió de les causes contra els sobiranistes, reclama per a si mateix el coneixement de totes elles, i es produeix una acumulació d’aquestes causes en un únic procés i en una única instància.
És cert que el TS corona el sistema de la justícia ordinària i, per tant, cap tribunal inferior li pot qüestionar la seva competència. Una altra cosa és que realment la tingui. Tal com ho veig, no la té. Un primer ordre de dissentiment es troba en el fet que per als aforats (els membres encara parlamentaris per integrar la diputació permanent del Parlament), els fets, seguint en aparença una prescripció de l’Estatut, a l’haver sigut comesos fora de Catalunya l’òrgan competent d’enjudiciament seria el TS i no el TSJC.
Si repassem els fets, al marge que revesteixin caràcter de delicte o no –aquesta última és la meva opinió–, s’han comès a Catalunya: si hi va haver aixecaments, insurreccions, alçaments o manipulacions pressupostàries, es van cometre a Catalunya. El que fa el TS és confondre els fets i els seus resultats –expressions que en dret penal tenen un significat tècnic i no vulgar– amb els efectes o conseqüències del delicte. Si hi va haver aixecament, per exemple, seria a Catalunya i no en altres llocs. Que aquests fets catalans tinguin conseqüències a Espanya, a Europa o al món no canvia en absolut la competència del TSJC. Si un diputat català mata un ciutadà aragonès a Igualada, el fet es jutjarà al TSJC, per més que les conseqüències es pateixin a Aragó i en altres comunitats en què el parent tingués familiars, amics o admiradors.
Es té en compte un altre punt d’ancoratge competencial igualment mancat de força de convicció. Així, s’argumenta que part dels fets han tingut lloc a l’estranger. Per a aquests casos és competent l’Audiència Nacional (AN) i ara, per assumpció de competències, el TS. Aquest plantejament resulta rebutjable. Quan ens referim que els fets s’hagin comès a l’estranger, ens referim que aquests fets, en tot o en part essencial, s’hagin comès a l’estranger, no peces incidentals o merament preparatòries.
Si, per contra, aquest fos el motiu d’assumpció de competència, hauri- en d’anar a l’AN la major part de delictes de tràfic de drogues. En efecte, les substàncies tòxiques freqüentíssimament procedeixen de l’estranger. La venda d’una paperina a la Rambla hauria d’anar, en conclusió, a l’AN. O donat que algunes de les accions per les quals Iñaki Urdangarin ha sigut condemnat a Palma de Mallorca van tenir lloc fora d’Espanya, hauria sigut l’AN, una altra vegada, la competent i no el tribunal que ho va ser per dret propi: l’Audiència balear.
Queda en l’aire una pregunta. Si el TS des del cas Filesa no ha tornat a jutjar en primera i única instància delictes complexos, ¿per què ara canvia de criteri i assumirà una macrocausa per a la qual no està ni funcionalment ni estructuralment preparat? ¿Per ser Tribunal o Suprem?