Cròniques del fracàs
El pànic creix en una societat que considera que el que no triomfa és perquè no es va esforçar prou
Hi ha tres pel·lícules a la cartellera amb un nexe comú: el relat detallat d’un fracàs. En una, una dona intenta obrir una llibreria; en una altra, dos cineastes pretenen fer una pel·lícula d’efectes especials; a la tercera, un home es vol convertir en un gran escriptor. El cine no se sol dedicar gaire a les històries de desastre sense final redemptor i lectura positiva. Tradicionalment el fracàs també ofereix alguna lliçó moral i la derrota té èpica i emoció.
Ni La llibreria ni Algo muy gordo ni El autor pertanyen a aquesta tradició. En estils molt diferents, els seus protagonistes s’esforcen en alguna cosa destinada a fracassar. No hi ha lliçó ni ensenyament moral. Fracassen amb rotunditat i mostren com a vegades els projectes surten malament, o pitjor encara, com un per la seva ineptitud, la seva petitesa o la seva supèrbia, és incapaç de portarlos a bon terme i ho ha d’assumir.
És lògic que els cineastes siguem sensibles al fracàs, ja que en el cine es fracassa més sovint que en altres professions. L’ofici consisteix a tornar a començar de zero constantment i potser per això Isabel Coixet, Manuel Martín Cuenca, Carlo Padial i Berto Romero han posat la vista en històries de fracàs. A més, fracassar al cine, estrenar una pel·lícula que els crítics deixen verda o que la deixen molt bé, però no la va a veure ningú, és bastant pitjor que fracul cassar en una altra indústria, perquè el fracàs es fa sota els focus, davant de coneguts i estranys. Com que a més és un negoci d’alt risc en què encertar-la és difícil i caríssim, ja que fins i tot la pel·lícula més senzilla exigeix una inversió enorme, el fracàs també és gran. Cada any, la gran majoria de les pel·lícules del món no són obres mestres, però saber-ho no fa el públic, ni la crítica, ni el mateix sector més benèvol. EL FRACÀS
és severament castigat i vals tant com la taquilla de la teva última estrena. Per això La librería, Algo muy gordo i El autor trobaran el seu públic, perquè, en un món en què ens insisteixen reiteradament amb conceptes com lideratge, emprenedoria, competitivitat, rendiment i productivitat, en el fons dels nostres cors molts ens sentim un frau i ens agrada comprovar que no estem sols.
Hi ha una altra raó per la qual els nostres cineastes, a mesura que sortim suposadament de la crisi, parlen del fracàs personal. Fer el ridí- és un temor inscrit en tots nosaltres, com perdre la posició que ocupem tant si és afectiva, econòmica, social com professional. Si combinem aquests dos temors, a la ruïna i al ridícul, el pànic al fracàs està servit. I aquest pànic es multiplica en una societat on es considera que el que no triomfa és perquè va fer alguna cosa malament o no es va esforçar prou. Però la realitat és que el percentatge de negocis que tanquen és molt més gran que els que es mantenen. A l’octubre aquest diari informava de les FuckUp Nights, esdeveniments a què s’apunten persones diverses per compartir els seus errors professionals. Els organitzadors tenen una web anomenada thefailureinstitute.com o l’Institut del Fracàs, on comparteixen un manual dedicat «als que ja van fracassar, als que fracassaran i als que menteixen». L’institut té tant èxit que aquestes reunions se celebren des del 2014 per tot el món. ÉS UNA LLÀSTIMA
que no hi hagi vetllades per compartir el fracàs en la política, tant bé com els aniria a molts, entre els quals m’incloc. En la política, ja ho estem veient, el somriure permanent és obligatori, encara que hagis hagut de fugir a Brussel·les o entris en un tribunal del qual sortiràs en tanqueta a la presó. Però fracassar en política és gairebé tan comú com al cine. Encara que guanyis les eleccions amb un bon programa, ¡com costa que aquests objectius es facin realitat! Ho veiem amb les alcaldesses de Madrid i Barcelona. L’administració, l’oposició, l’opinió pública, la premsa o un mateix s’encarreguen que sigui molt difícil executar el pla dissenyat. Per això la política és l’art de cedir i arribar a compromisos, de calibrar bé les pròpies forces i actuar d’acord amb aquestes.
Aguantar el ridícul, el fracàs i la derrota va en el càrrec, ja que com més pompa ens envolta, més fàcil és caure en l’abisme, com ho demostren les paròdies de la televisió. Fa vertigen pensar en aquell dia en què un, sense càrrec i amb les mans buides, s’enfronta a la mirada dels amics, familiars, veïns, però la por del fracàs no pot ser motiu per obrar irresponsablement com alguns dirigents han fet en aquesta tardor catalana. També s’ha d’aprendre a ser derrotat.
S’ha d’aprendre a ser derrotat, cosa que evitaria que els polítics actuïn de forma irresponsable