La pàtria i Valls

Confesso que em fascina la dèria de Manuel Valls, l’ex primer ministre francès, de participar activament en el problema català. S’hi deu sentir impel·lit pels orígens, suposo. I em fascina sobretot per la distinció que fa entre el nacionalisme i el patriotisme. El primer pot ser la guerra, diu, perquè parla de la voluntat d’imposar unes idees. El segon, en canvi, és estimar el teu país.

Però la gràcia és que per il·lustrar el naixement de la idea de pàtria ens remet a la «construcció d’un estat jacobí, centralitzat». Ho explica en la interessant entrevista que li fa José José A. Sorolla. «Va ser molt dur, però es va construir una identitat francesa molt forta». Les pàtries es fan així, a base de garrotades i d’imposicions. Les pàtries, les consolidades, neixen del nacionalisme que les va infantar i al qual necessiten recórrer com una fulla necessita la saba com a líquid nutritiu. Per això Valls diu que espera que «a Espanya es pugui tornar a parlar de nació i de pàtria». Una cosa és la identitat regional (controlada i permesa) i una altra –més elevada, innòcua en la seva immanència, en la seva qualitat de cosa estable, segons Valls– és la pàtria.

No estaria gens malament recordar, aquí, uns versos que acaba de publicar Salvador Oliva. Diuen: «Pàtria és un mot brut de sang i porqueria, / i també molt gastat, i els que l’invoquen / l’usen com a pretext de les seves follies». Això és la pàtria, monsieur Valls.

Un patrimoni polèmic