Riverola

Ino solament a Catalunya. La crisi econòmica va trencar el mirall de l’«Espanya va bé». Els vidres trencats van esbiaixar el benestar de molts. Va arribar el 15-M i s’hi va gestar Podem. Avui, el ressò del carrer es dilueix en discussions partidistes. A Catalunya, el procés va vendre un refugi de prosperitat.

Un interessant estudi d’Eloísa del Pino Matute per a Agenda Pública assegura que la desafecció per l’Estat autonòmic va augmentar en paral·lel entre els catalans i la resta d’espanyols a partir del 2010 i, sobretot, a partir del 2012. Sabem molt bé què ha passat a Catalunya. Però ¿i a la resta d’Espanya? El cap de setmana passat, desenes de milers de persones es van manifestar a València recla- mant un millor finançament. Fa un mes hi va haver protestes massives davant la Delegació del Govern a Múrcia exigint el soterrament de les vies de l’AVE… Casos inconnexos o, potser, expressions diverses d’una mateixa insatisfacció amb el repartiment de poder.

La crisi econòmica ha despullat un conflicte de sobiranies. ¿Com podem defensar-nos dels poders que no emanen de les urnes? ¿És l’Estat nació la solució o el problema? ¿Quines sobiranies han de ser compartides i quines s’han d’aproximar al ciutadà? I un interrogant més: ¿Podria un Estat federal resoldre part d’aquest conflicte? Potser no és la solució. Però el problema existeix. El debat, almenys, ens donaria l’oportunitat de repensar la nostra relació amb el poder.