El plaer de poder cantar

He llegit a EL PERIÓDICO una notícia que m’ha agradat molt. Els estudiants de l’Institut de Cassà de la Selva recuperen la memòria musical dels avis del geriàtric per a l’arxiu digital Càntut. La proposta d’Albert Massip sembla que és tot un èxit. S’hi han incorporat alumnes de pares immigrants nascuts aquí.

Jo em vaig enamorar de les cançons quan encara era un adolescent, però l’interès va créixer quan es va posar en marxa la Nova Cançó. En un temps de cançonetes més o menys tòpiques que envaien les ràdios, les cançons que desvetllaven realitats socials, i que a més ho feien amb una intenció lírica o literària, van obrir un camí paral·lel a la ja arrelada cançó francesa.

Si no m’equivoco, el festival Càntut de Cassà de la Selva també té una voluntat de socialització. Les cançons poden ser un mitjà tan senzill com poderós per animar o reanimar molta gent. I ajudar a l’enfortiment d’una consciència col·lectiva. Sentir cantar un rossinyol és molt bonic, potser fins i tot entendridor. Sentir cantar un grup de persones que tenen una experiència madura de la vida és sentir que la passivitat és, per definició, una trista renúncia.

Gabriel y Galán no va ser, per a mi, un gran poeta, però aquesta petita exageració em sembla suggestiva: «Un alma sincera lo único que siente es lo que canta».

A mi m’agrada, cantar. Vaig ser feliç interpretant algunes cançons en públic, en aquells temps llunyans dels Setze Jutges. I no he oblidat mai algunes cançons franceses i angleses.

«I jo me’n vaig, clopin, clopan, enmig del sol i enmig del vent. Com arrenca el vol una oreneta la vida fuig massa de pressa...»

¿Qui va ser l’inconscient que va crear la moda de convertir el bellíssim, alegre i vital Cant dels ocells en un lentíssim cant funeral? Per favor, el dia que em mori, allibereu-me d’aquesta manipulació.

Les cançons poden ser un mitjà tan senzill com poderós per animar molta gent