Roses per 57 sensesostre
La plaça dels Àngels de BCN ret
un homenatge amb espelmes a les persones que han tingut una vida anònima i una mort silenciada
El carrer s’ha endut aquest any la vida de 57 sensesostre de Barcelona. La xifra pot semblar humil, però són 21 més que l’any passat perquè les persones que malviuen al ras paguen tota mena de peatges, entre ells, el que afecta la salut física i mental. Les entitats socials que els han acompanyat en l’última etapa de les seves vides, els van rendir ahir, i també ho faran avui, diferents homenatges per donar-los un adeu molt més entranyable que la vida que van tenir.
Les veus del Jordi i la Silvia van sonar a mitja tarda a la plaça dels Àngels entonant els noms de Cristóbal, José Luis, Antonio… i així fins als de 55 homes i 2 dones. La plaça es va omplir de cors de cartró amb el nom dels difunts, el més jove de 31 anys, i una rosa blanca i una espelma encesa del mateix color van aportar una mica de calor a la humitat d’un vespre de qualsevol novembre. Les melodies d’Imagine, Yesterday, El cant dels ocells i, com a punt final, Hallelujah, de Leonard Cohen, interpretades per alumnes del Conservatori del Liceu, es van alternar amb lectures de manifestos, entranyables parlaments i el poema Remember, de Christina Rossetti: «Recorda’m quan hagi marxat lluny, molt lluny, cap a la terra silenciosa; quan ja no puguis sostenir la meva mà...».
Una rotllana de gent amb les mans entrellaçades va guardar un minut de silenci per tots els sensesostre: els coneguts i, els altres, els que a més de tenir una vida anònima també van tenir una mort en silenci. Hi va haver un cor de cartró gran per a aquests sense nom. Una cantonada de la plaça es va paralitzar 60 segons, només es va sentir el soroll de les rodes d’alguns skates xocant contra terra. Aquest any la xifra de difunts és molt superior perquè a les dades de la Fundació Arrels s’hi han sumat les proporcionades per altres entitats.
Algú va convidar el públic a participar en l’acte. Miguel C., de 31 anys, que ha viscut, alternativament, vuit anys al carrer va demanar, micròfon en mà, generositat a l’Administració autonòmica i a la local amb el col·lectiu perquè «viure al carrer t’impedeix viure una vida». Aquest sevillà va recordar que «és impossible viure una vida si estàs al carrer. No pots treballar perquè no descanses vigilant que et donin un ensurt, no tens condicions higièniques i el fred i la humitat et passen factura», tanta factura que la vida d’un sensesostre és, de mitjana, 24 anys més curta de la d’aquells que tenen una llar digna.
Arrels va voler visibilitzar un col·lectiu tan invisible que, com va descriure Miguel, «la gent li nega la condició de persona». La Xarxa d’Atenció a Persones sense Llar els rendeix avui un altre homenatge amb la preocupació per l’augment del fenomen. «La bombolla dels lloguers dificulta l’accés a la vivenda. Les estades en centres d’atenció a sensesostre s’allarguen i les llistes d’espera es congelen», afirmen. Miguel va afegir: «Les dificultats impedeixen fins i tot llogar una habitació perquè t’exigeixen fiances i avals per si no pagues».H
Les entitats denuncien que el lloguer car allarga les estades als centres d’atenció