Nina fent una migdiada
Nina és la dona de plàstic vestida amb un abric fet evidentment per semblar de pell i tapada fins a la cintura amb un edredó de puntes, bonica d’una manera fetitxe, si es vol. La Nina jeu en un llit d’estil escandinau dels anys 50 i l’envolta un complet joc d’alcova ídem (escandinava, dels anys 50), que inclou dues tauletes de nit i tocador. Els ulls de la Nina els vesteixen unes ulleres fosques que recorden vagament les ulleres del Barón Rojo, i sí, es diria que està mirant al sostre, però si mirés al davant podria escollir entre els tres televisors de tub apilats i en formació vertical, que si estiguessin encesos passarien alguna cosa de l’estil de Míster Magoo. A la Nina l’envolta una parafernàlia antiquada: una estufa Súper Ser Automática dels anys 70, per exemple, o un vell aparell de ràdio marca Inter de la mateixa mida dels televisors; un orinal, un gerro –sospitós a primera vista de ser xinès–, una pretèrita aspiradora Paris-Rhone… Coses per l’estil. Les parets de l’habitació de la Nina estan decorades amb grans fotos en blanc i negre emmarcades i amb petits quadros entre els quals n’hi ha diversos que representen panoràmiques de la Costa Brava. La Nina no dorm, això és segur. La Nina posa. La Nina vol ser vista. La Nina és una espècie d’estrella.
La Nina i el seu estrambòtic decorat –una espècie d’escena congelada– és el que es troba el vianant barceloní que baixa o puja caminant pel carrer de Bailèn, després de Rosselló baixant i després de Provença si puja, costat Llobregat, número 147, stop. L’extravagant uni- vers que és en si mateixa la botiga Columpiu de mobles usats comença a dibuixar-se entre les quatre parets de l’aparador, dissenyat es diria que per ser un planeta a part en el món dels aparadors. Un oasi. El transeünt va caminant i passa per l’aparador d’una drogueria, passa per l’aparador d’una perruqueria, passa per l’aparador del simi amb esquís i gorra de muntanya.
Aquesta Nina porta un parell de mesos estirada al seu llit de fusta escandinava i embolicada amb el seu abric de falsa pell, exercint amb desvergonyiment el poder de frenar el transeünt –Nina estrella–, però tant els veïns com els assidus de la ruta estan acostumats a les escenes estrambòtiques. Hi va haver una vegada una aula de col·legi feta amb pupitres vells i una professora al mig dictant classe en el buit, hi va haver una vegada una espècie de despatx antic, amb màquina d’escriure i calculadora de maneta sobre l’escriptori i una senyoreta vestida pobrament i posant amb paraigua. Va haver-hi fins i tot això: un goril·la vestit d’hivern, com si la seva immediata intenció fos sortir per la porta i anar-se’n a esquiar.
Vellesa i decadència
Columpiu és una botiga de mobles usats i el moble usat és la matèria primera dels seus aparadors; tenen per tant un aire gastat, antic, es podria dir que decadent, sense el qual no serien el que són. Si fos nou, res d’això seria igual. No s’hi pararia la gent, o s’hi pararia menys, o s’hi pararia per altres raons. Als aparadors del Columpiu se’ls hauria d’atorgar la categoria d’institució, si no a nivell de ciutat almenys de barri, però els seus incondicionals admiradors segurament anhelen que siguin reconeguts més enllà de les fronteres del carrer, si és que es dona per convingut que a la gent li interessa compartir els seus tresors. Probablement estarien d’acord que tenen alguna cosa fronterera amb la intenció artística, i on hi ha intenció artística hi ha artista o desig de serho, i aquest personatge respon aquí al nom de Joan Dolot. L’home que posa els goril·les a esquiar.
Dolot, l’amo de la botiga, diu que «el goril·la era un animal de fibra de l’antic parc de Montjuïc»; que, en general, els aparadors els canvia «cada dos o tres mesos, segons el temps que tingui», però també segons el gènere que entra a la botiga. «Si em toca buidar un pis i hi ha una habitació o una cuina xulíssima, o alguna cosa espectacular, ho poso a l’aparador». Buida una escola de l’Eixample i munta l’aula, buida un pis modernista i munta un despatx, un tocador, una habitació. La Nina jeu aquests dies al seu llitet nòrdic, però també va ser la mestra i també la noia del paraigua. Compte amb la Nina. És l’estrella. No hi hauria aparador sense ella.
Els aparadors de Columpiu limiten amb l’obra d’art dement o surrealista
Les vitrines estan dissenyades amb els mobles usats que es venen a l’interior