Termòmetre cultural
El 2016, després d’un tímid repunt, la despesa en cultura dels catalans va tornar a caure
L’informe anual sobre l’estat de la cultura a Catalunya que elabora el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (Conca) ha mirat cap enrere, fent balanç de l’impacte sobre el sector dels 10 anys que han passat des de l’inici de la crisi. I la seva conclusió és que hi ha una relació directa entre la despesa pública en cultura i la vitalitat de les empreses i el consum de les famílies en el sector privat; que la recuperació d’aquesta despesa, després de perdre un 30% durant els anys de la crisi, s’ha estancat, i que aquest estancament ha arrossegat també el consum cultural dels catalans. Encara que es parli de recuperació, les xifres sorprenen i demostren que la despesa en cultura i espectacles ha caigut, no en aquest any tan excepcional, sinó el 2016. «Les expectatives de creixement no s’han consolidat», va lamentar ahir el president d’aquest organisme consultor de la Generalitat, Carles Duarte, en la presentació de l’estudi.
La despesa total de les famílies en oci, espectacles i cultura va baixar fins als 5.041 milions d’euros el 2013, per anar remuntant fins als 5.468 el 2014 i els 5.624 el 2015; no obstant, va punxar el 2016, en què va baixar fins als 5.273, i les perspectives per a aquest 2017 no són millors, ja que la cultura funciona –segons Duarte– com a «termòmetre»·de la societat catalana.
La suma dels pressupostos dedicats a la cultura per part de totes les administracions catalanes va passar dels 1.251 milions d’euros del 2010 als 822 milions el 2013, el punt més baix, amb una lleu recuperació que va portar als 900 milions del 2015 i als 904 milions del 2016. El 58% d’aquests fons, a més a més, van a càrrec dels ajuntaments, a la qual cosa s’ha d’afegir el 12% de les diputacions i els consells comarcals. En canvi, l’aportació de la Conselleria
de Cultura és del 28%, i la del Govern central, només del 2%.
Aquesta despesa pública suposa una inversió per habitant de només 122 euros. «La meitat que a Finlàndia o una quarta part que a Noruega o Luxemburg, països que han decidit que la cultura sigui un element
d’identitat i de creixement», va denunciar Gemma Sendra, vicepresidenta del Conca. Per la seva part, la vocal de l’organisme Isona Passola va demanar als partits polítics catalans que es comprometin que la inversió en cultura arribi al 2% dels recursos públics, en lloc del 0,7% actual.
Sense Govern
Parlant de «situació excepcional», Duarte –amb un llaç groc igual que Sendra– va destacar que la intervenció del Govern a través de l’article 155 ha paralitzat l’acció pública i «limita» l’actuació de les institucions culturals del país. Segons Sendra, la decapitació institucional i la intervenció
de la despesa deixen el sector públic «sense capacitat ni agilitat per complir amb les propostes culturals».
Encara que aquest any, en la presentació de l’informe, hi han tingut un pes específic les dades sobre les dimensions i l’evolució del sector cultural, l’estudi conté diverses propostes, objectius i demandes dirigides als partits polítics i a les institucions públiques. Als primers, el president de l’organisme els va reclamar que converteixin la cultura en una prioritat «sigui quin sigui» el model de país i de relació amb la resta d’Espanya que recolzin. «Si hem de progressar, serà amb la cultura i el coneixement, no ho aconseguirem ni amb el petroli ni amb mines de diamants», va afirmar Duarte. Sendra, per la seva part, va esbossar un punt d’autocrítica al reconèixer que, per defensar el manteniment dels pressupostos de cultura en un moment en què les restriccions de les arques públiques amenaçaven de convertir-los en una apos-
ta secundària, s’ha fet massa èmfasi en l’aportació a l’economia del país d’un sector en què «cada euro invertit en genera quatre». És necessari, va argumentar, tornar a dirigir la vista també al paper de la cultura en l’educació, en la formació de valors i en la creació d’un esperit crític.
Reivindicacions
Entre les reclamacions del Conca figuren algunes reivindicacions constants, com l’establiment d’un marc que faciliti el mecenatge o un estatut de l’artista que asseguri la dignitat laboral dels creadors. Encara que la reducció de l’IVA del 21% al 10% per als espectacles en directe va ser una victòria parcial, es considera un objectiu irrenunciable que en el futur també se’n beneficiï un sector com el cine i que, més enllà, l’IVA reduït del 4% (ara només per al sector del llibre) s’estengui a totes les altres activitats culturals.