Bravo per Bob Pop
El cas de la violació d’una noia a Pamplona, indiciàriament perpetrada per una manada d’energúmens, està sub iudice. És a dir, els jutges de l’Audiència de Navarra estan deliberant i analitzant les proves. Quan els jutges estan fent la seva feina els mitjans de comunicació, la tele en concret, haurien d’anar sempre amb peus de plom. No destorbar la seva feina i, sobretot, no construir judicis paral·lels. La setmana passada, el programa Detrás de la verdad (13 TV) es va passar les expresses prohibicions judicials pel forro i va emetre part del vídeo de 90 segons que està en poder dels jutges. I es va dedicar a esprémer el tema amb fruïció. Això no va ser periodisme. Va ser una altra cosa. Lamentable. La cadena –episcopal, recordem-ho– no ha tingut més remei que retirar sine die aquest programa de la seva graella. Amb aquests temes no s’hi juga. Aquesta jove, indiciàriament agredida, vexada i violada als Sanfermines del 2016, es mereix com a mínim el respecte dels mitjans de comunicació. De la tele. De tots els que hi treballen. I una forma de respecte, valenta, honesta, sense especulacions, ha sigut el que acaba de fer Bob Pop al programa Late motiv (#0 Movistar+). Li va explicar a Buenafuente, i a tots nosaltres, el següent: «Fa 25 anys vaig ser violat al parc del Retiro. Em van deixar allà tirat. Vaig plorar. Vaig vomitar. Estava fet una merda. Em van portar a comissaria. Però al cap d’uns dies vaig tornar a riure malgrat el dolor (..) La gent que es permet jutjar una víctima d’una manada de fills de... ha de saber que, encara que estiguis fet un fàstic, has de seguir vivint. Perquè has sobreviscut». Va ser un al·legat fantàstic. Bob Pop té uns cops molt bons. Sota aquella disfressa rosa, aparentment frívola i gasosa, s’hi amaga un talent d’afinades i afilades intencions.
Dies enrere, quan es va activar l’article 155 sobre Catalunya, Bob va anar a la seva biblioteca, va triar llibres a l’atzar, i els va obrir per la pàgina 155. Va ser interessantíssim el que va trobar a la pàgina 155 d’El rey pálido, de David Foster Wallace. Deia així el paràgraf que va seleccionar, que parafrasejava Tocqueville: «Forma part de la naturalesa d’alguns que s’intitulen demòcrates pensar que són com una fulla que no creu en l’arbre del qual forma part». ¡Ahh! Aquesta frase mereix meditació a la Generalitat i a la Moncloa.
Bob!H ¡Bravo,