Els pacients paguen el 24% de la despesa sanitària total a Espanya
El percentatge se situa molt per sobre del 15% de mitjana de la Unió Europea Reduir les llistes d’espera segueix sent la gran assignatura pendent del sistema
La despesa sanitària per càpita a Espanya continua estant en termes reals per sota de la mitjana de la Unió Europea i a més els pacients espanyols es veuen obligats a pagar de la seva butxaca més que abans: el 24% de la despesa sanitària total, molt per sobre del 15% de mitjana de la UE. Un percentatge que ha crescut en part arran del copagament implantat el 2012 per a centenars de medicaments i al fet que la despesa odontològica i l’òptica no estan coberts per la sanitat pública.
«Arran de la crisi econòmica es van aplicar una sèrie de mesures urgents per reduir la despesa pública en sanitat» que han reduït «l’abast, l’amplitud i la profunditat de la cobertura pública» i que han fet «recaure alguns dels costos de l’atenció sanitària i els medicaments en les llars», assenyala l’informe Estat de Salut a la UE 2017 elaborat per l’OCDE i la Comissió Europea i que ofereix una radiografia sobre els 28 estats membres.
El 2015, la despesa sanitària a Espanya va ser de 2.374 euros per persona, per sota dels 2.797 de mitjana als 28. El 9,2% del PIB davant del 9,8% de la UE. A més, al voltant del 71% es finança públicament, vuit punts per sota de la mitjana europea on se situa en el 79%. L’anàlisi no in-
La sanitat espanyola també té punts positius. Per exemple, cobreix gairebé tota la població i la mortalitat tractable, morts prematures que podrien haver-se evitat amb una atenció sanitària eficaç, és la més baixa de la UE en dones (64,4 per 1.000 habitants davant 97,5 de la UE) i la setena en homes (115,1 davant 158,2 de la mitjana). L’evolució es deu en gran part a la caiguda de morts per cardiopaties i accidents cerebrovasculars gràcies a estils de vida saludables. clou cap classificació per països i el comissari de salut, Vytenis Andriukaitis, va eludir ahir mullar-se: «No puc dir que hi hagi un sistema millor que un altre. Tots tenen fortaleses i debilitats».
AUTONOMIES Entre les principals debilitats: les llargues llistes d’espera en alguns serveis. Els anys previs a la crisi, les autoritats van retallar els temps mitjans d’espera per a cirurgies no urgents (operacions de cataractes o maluc) però entre el 2010 i el 2016 s’han tornat a disparar i se situen per sobre dels de països com Portugal o Itàlia.
La realitat, no obstant, varia per comunitats autònomes. Per exemple, a les Canàries, Catalunya i Castella-la Manxa es veuen obligats a esperar més de 160 dies de mitjana per ser intervinguts quirúrgicament, mentre que les esperes al País Basc i la Rioja oscil·len entre 33 i 54 dies, i entre 55 i 77 dies a Madrid o Galícia. Per reduir les llistes s’han pres mesures, com ara augmentar el volum d’operacions, ampliar els horaris de treball i comprar més equips, però la creixent oferta no ha sigut suficient especialment en algunes comunitats.
Segons l’informe, «hi ha proves substancials» d’un «ús excessiu d’intervencions». «Les taxes d’artroplàstia de genoll varien en més de cinc vegades entre les diferents regions» i hi ha diferències en el nombre d’intervencions cardíaques i de cesàries. La disparitat és «massa marcada com per poder-se explicar únicament per la diferència de necessitats», alerten.