Quanta planxa encara
Ta com està el pati, «los libros van siendo el único lugar de la casa donde todavía se puede estar tranquilo». La frase és de Julio Cortázar, de la novel·la Los premios, i, ben mirat, una casa amb llibres sembla bastant més refugi, un oasi on es pot dialogar millor, un delicat art en desús que reivindica el muntatge Parlàvem d’un somni, a la sala Tallers del TNC. L’obra gira al voltant d’una conversa entre l’escriptora Maria Aurèlia Capmany i l’exalcalde Pasqual Maragall, una donassa i un homenot polèmics. Progressistes d’esquerres tots dos, de pedigrí diferent. Fill de la burgesia l’un; de la menestralia culta, l’altra. Encara que dissentien, s’apreciaven molt.
Només d’aixecar-se el teló, un projector incrusta al fons de l’escenari la imatge d’una prestatgeria immensa, de paret a paret, plena de volums. Se suposa que és la sala d’estar de la Capmany, al seu pis del carrer de Mallorca, on la molt llegida senyora, aleshores regidora de Cultura, rep el seu cap, un jove Maragall acabat d’estrenar al consistori. Som a la tardor del 1983, en una Barcelona que acaba de girar full al franquisme i que ho té tot per fer.
La proposta teatral es basa en una conversa real que tots dos van mantenir en aquelles dates, amb la qual es va inaugurar l’estupenda col·lecció Diàlegs a Barcelona, una trobada que va plasmar en fotografia Pilar Aymerich: cinc dels seus retrats, com el que il·lustra aquesta pàgina, adornen el vestíbul de la sala Tallers. La Capmany tenia llavors 64 anys; Maragall, 42.
Per arrodonir aquella mítica xerrada, perquè no es quedés en un simple revival nostàlgic al voltant de la ciutat preolímpica, l’escriptor Jordi Coca s’ha submergit en l’obra, els discursos i el pensament de tots dos, de manera que el muntatge s’eleva fins on més cou: l’actual debat polític. Com a mostra, un aperitiu de les frases com a bales que tots dos s’encreuaven: –Aquest país ideal no existeix. –Però existirà, Maria Aurèlia, existirà. –Ja ho veurem. Suposava un repte molt difícil L’alcalde olímpic somiava amb refundar Espanya des de Catalunya, encara que la Capmany, gata vella, la baula amb aquell ideal republicà que la guerra civil va truncar, recelava tant d’aquesta possibilitat, com del catalanisme retòric, «tancat i ploraner». Per cert, Jordi Pujol és un dels personatges que surt més malparat en el muntatge, juntament amb el fantasma de Juan Antonio Samaranch, de pròcer franquista a president del Comitè Olímpic, una espècie de Fouché amb una peculiar mobilitat ideològica.
Espanya, Catalunya i el seu encaix. Pot ser que la clau estigui en una frase que pronuncia el personatge de Pasqual Maragall en el muntatge: «Hem de fer que els nouvinguts sentin que aquí es guanyen la seva llibertat». ¿S’ha aconseguit 30 anys més tard? Aquest tema donaria per a una llarga discussió. Buf, quanta planxa encara.
És una llàstima que el muntatge ‘Parlàvem d’un somni’ duri tan poc al TNC
Va d’una conversa de l’exalcalde Maragall i l’escriptora Maria Aurèlia Capmany