L’ètica del martell

Aeròlit estrany, com l’hauria definit Jacques Rivette, en el cine britànic contemporani, la realitzadora Lynne Ramsay proposa en el seu últim film una espècie de revisió més austera i crua de Taxi driver de Martin Scorsese.

No és un remake ni una variació o reinterpretació. Tampoc hi ha redempció calvinista en el seu text. Ramsay és encara més epidèrmica que el director de Mean streets. D’aquí surt la pertorbació d’En realidad, nunca estuviste aquí: tot resulta més inquietant amb menys elements. Paroxística, molt violenta, però d’una altra manera a com entén i plasma la violència el cine nord-americà, potser desconcertant, transgressora.

És la història mínima d’un exmarine, Joaquin Phoenix, dedicat a la seva croada personal. De dia intenta evitar els seus malsons recurrents, flaixos retrunyidors en què apareix, entrevista, la violència salvatge que va exercir el seu pare quan era nen. Viu de manera aïllada i solitària, agafat al món a través de la seva mare, un altre personatge desconcertant en un món en permanent equilibri.

De nit, i a vegades de dia, salva i allibera dones, adolescents o nenes explotades sexualment. Ho fa amb un martell que compra per a cada ocasió: atàvic amb convicció. L’última acció l’enfronta a una dura realitat: ha de rescatar la filla d’un polític sense saber les perversions d’aquest mateix polític. La corrupció de menors, presentada de forma lacerant, és el rerefons per a un viacrucis personal gens allunyat de Martin Scorsese i Paul Schrader, però plantejat en altres termes.

Un és el treball sobre la banda sonora, tant la música, punyent, obra de Jonny Greenwood, guitarrista de Radiohead i col·laborador habitual de Paul Thomas Anderson, com l’alt voltatge del seu so. Així són els sorolls en la realitat adolorida del personatge interpretat per Phoenix, premiat a Cannes igual que el guió. També ho mereixia la direcció: una posada en escena de l’abisme més insondable.