Mario Casas a Mauthausen
L’actor roda a Terrassa la nova pel·lícula de Mar Targarona, en què encarna el fotògraf republicà Francesc Boix Va ser l’únic espanyol que va testificar als judicis de Nuremberg
Un barracó opressiu i en penombra. Senzilles lliteres de fusta. Una gran cassola amb una potinga marró i rosegons de pa negre. Un pres reparteix la ració als seus companys, demacrats, capcots i silenciosos, tots amb bruts pijames de ratlles. Fa més de 70 anys eren republicans espanyols tancats al camp nazi de Mauthausen. Avui són actors en una perfecta reconstrucció de l’escenari original, en un plató de Terrassa, però aquest silenci, respectuós, es manté fins i tot en les pauses de rodatge. «Els actors, la figuració, tots... l’entrega és total perquè tots creiem que la història s’ha de conèixer i ha de ser explicada», assenyala Mar Targarona (Barcelona, 1953), directora d’El fotógrafo de Mauthausen, que ha reclutat Mario Casas per encarnar el jove protagonista, Francesc Boix (Barcelona, 1920–París, 1951), per a l’actor, «un superheroi sense màscara, capa ni poders».
Mario Casas (la Corunya, 1986), literalment, s’està deixant la pell (ha perdut 12 quilos des de l’estiu) per ressuscitar Boix, el pres que, juntament amb altres espanyols, va robar i va ocultar els negatius de les fotos que feien els SS al camp. Temien que, davant la imminent derrota, els nazis els cremessin per no deixar proves. Aquestes imatges van demostrar les atrocitats de Hitler en els judicis de Nuremberg de 1946, on Boix va ser l’únic espanyol que va testificar.
«És un regal de personatge», admet un Mario Casas forjat després dels seus papers a Grupo 7 o Carne de neón i ja lluny d’aquell jove que enamorava adolescents a 3 metros sobre el cielo i Tengo ganas de ti. «Diuen que Boix sempre tenia un somriure, que això el va fer sobreviure i lluitar. Tenim la imatge dels reclusos ajupint el cap davant els nazis, però Boix s’atreveix a parlar-los en alemany, els increpa, però amb enginy, de manera intel·ligent, amb un somriure que els enganya, és un tipus atractiu amb la mirada, amb les paraules, corporalment vivaç, i els SS saben que és llest i un bon fotògraf. No pen- sa, perquè pensar en una situació tan devastadora significa caure en un pou. I no té por perquè sap que no té res a perdre».
L’equip roda a Terrassa, al Parc Audiovisual i a Torrebonica. És en aquests espais on destaca la minuciositat de les fidedignes reproduccions d’escenaris reals de Mauthausen, com els barracons, la infermeria (no hi falta el retrat de Hitler), els intimidants forns crematoris, la fusteria (amb l’àguila nazi i l’Arbeit macht frei –el treball us farà lliures–) o la imponent porta d’entrada, recreada en porexpan.
Obsessionada a «fer creïble la història», Targarona va veure documentals i pel·lícules sobre camps (El pianista, La llista de Schindler, Els falsificadors...) i va recórrer a obres canòniques com Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, i a l’ajuda de Benito Bermejo, autor del llibre sobre Boix El fotògraf de Mauthausen. Com Casas, la directora de Secuestro i productora de L’orfenat i Els ulls de la Júlia no coneixia la història de Boix fins que els guionistes Alfred Pé-
«És necessari explicar com van lluitar els nostres avantpassats als camps nazis», diu
i Roger Danés li van portar la idea. «No sabia que hi va haver espanyols als camps nazis. Hi van anar 7.000 i només en van sobreviure 2.000. I la seva història ha de saber-se i explicar-se. Sents la responsabilitat amb les víctimes. En queden molt poques amb vida». «Eren republicans que van perdre la guerra, van anar a parar exiliats a camps a França, cosa que tampoc s’ha explicat en cine –afegeix–. L’Exèrcit francès els va reclutar i van ser capturats per Hitler. I el cunyadíssim de Franco, Serrano Suñer, va dir als alemanys que se’ls quedessin. I després de l’alliberament van ser apàtrides perquè no podien tornar a Espanya».
Per preparar el rodatge de la cinta –l’estrena està prevista per a l’octubre del 2018 i té un pressupost de quatre milions– van visitar Mauthausen. «L’infern era travessar aquella porta. És tan fred, auster... una energia fosca i opaca segueix allà –testifica Casas–. El que més em va impactar va ser la cambra de gas. Feia por entrar-hi i que la porta es tanqués. Tot l’equip va tenir aquesta sensació i crec que segueix en tots nosaltres». L’actor
va sentir la necessitat «d’explicar com van lluitar i van patir els nostres avantpassats als camps, però sobretot com van ser capaços d’organitzar-se en un grup i d’ajudar-se per sobreviure». Ara els esperen tres setmanes de rodatge d’exteriors, en ple hivern, a Hongria.