«La vocació pot arribar a ser un refugi»
«No penso gaire quan faig les cançons. Les coses s’acaben entrellaçant»
Seguint la pista d’un avantpassat, l’eminent astrònom Lluís Rodés (1881-1939), Maria Rodés ha fet un disc, Eclíptica, ple de metàfores celestes i sonoritats amb evocadors punts de llum. Obra distingida amb el premi Puig Porret 2016, la seva edició discogràfica s’ha endarrerit fins al gener, però la cantautora la preestrenarà aquesta nit a la sala 3 de l’Auditori (21.00 hores).
–Eclíptica parteix d’una espècie de mite familiar.
–De petita, el meu pare em deia que a la Lluna hi havia un cràter anomenat Rodés, vaig anar creixent amb aquesta idea i vaig acabar decidintme a investigar-la. El 2012 vaig participar en una residència artística anomenada Eclíptica a l’observatori de Castelltallat. L’organitzava Víctor Nubla: t’ensenyaven la zona, observaves el cel i a canvi oferies un
concert al mateix observatori. Allà, l’astrònom, Toni Guntín, em va recordar la història del meu oncle besavi Lluís i em va donar un llibre seu, El firmamento. –El llibre li va marcar el camí.
–És de divulgació científica i inclou un pròleg molt bonic titulat Noche
serena, que parla del transcurs d’una nit. Moltes idees del disc les he tret d’allà.
–¿La ciència pot ser inspiradora?
–Sí, però aquí s’entrecreua amb moltes altres coses. El meu oncle besavi era jesuïta i va viure la guerra civil des de l’observatori de l’Ebre, que dirigia, i allà va escriure un diari personal. Llegint-lo veus que era un humanista: sempre estava criticant les atrocitats que veia, i descriu fins i tot com venien a aniquilar-lo i com els convencia que marxessin parlantlos de la Lluna. Els seduïa amb l’astronomia.
–L’impressiona la seva història.
–Em va commoure el seu valor, veure’l quedant-se allà a protegir l’observatori, i constatar que la seva vocació va acabar sent un refugi enmig del caos i la guerra. Quan no ens agrada la realitat podem construir
un petit món i la vocació pot ser això, un refugi, un espai segur.
–Una de les cançons que més crida l’atenció és No lo quiero saber, en què especula sobre la fi del món amb un alegre ritme de cúmbia.
–Ve d’una carta que algú va enviar al meu oncle besavi. Hi deia: «Miri, he estat llegint revistes científiques, aquests astrònoms que diuen que igual la Lluna cau i xoca contra la Terra…», i acabava amb una cosa com «encara que sigui veritat, potser no cal que ens ho diguin, ja en tenim prou amb les nostres coses». L’home estava realment espantat. Em va semblar una carta molt divertida i tendra.
–I que la surt? base de cúmbia, ¿d’on creu
–Havia Colòmbia, estat i suposo feia poc que a Mèxic em venia i a de gust fer una cosa així, més llatina. Jo no penso gaire quan faig les cançons. Les coses s’acaben entrellaçant, però això és després.
–De Mèxic han anat sortint moltes cantautores pop i algunes tenen relació amb vostè. –Sí, en el disc hi ha Ximena Sariñana, que canta la cúmbia. Una de les vegades que vaig actuar allà vaig tocar amb músics de Julieta Venegas i gràcies a ells vaig conèixer Carla Morrison, Natalia Lafourcade, Marian Ruzzi… Hi ha noies molt bones, sí.
–Hi deu haver gent que la va descobrir amb el seu disc anterior,
Maria canta copla. ¿Com ho veu ara?
–Va ser xulo posar-m’hi. Em va donar l’oportunitat de conèixer contextos i persones a les quals agradava el meu disc per raons diferents de les que m’esperava, per nostàlgia potser. Gent gran, per exemple. ¡I vaig aprendre molt com a intèrpret cantant coplas!
–¿I què li suggereix ara aquell primer disc com a Oníric, Sin técnica (2009)? –Mmm, no m’agrada gaire, encara que li tinc afecte. Com més temps passa més simpatia tinc a un disc. Aquest d’ara m’agrada bastant, i això és estrany en mi. Altres vegades no acabava del tot satisfeta, però en aquest estic contenta. Potser és que he après a no fer-me tant cas quan em poso autocrítica.