Lliure, gran i una
Trobo a faltar en els discursos preelectorals en la dimensió desconeguda una proposta de preservació de la unitat d’Espanya des de la llibertat, tant dels ciutadans com dels territoris. El denigrat lema patriòtic d’Una, grande y libre constitueix un dels fonaments de l’Estat espanyol, tradicionalment equiparat a una sola nació encara que sigui matisada per les nacionalitats recollides, però no especificades, a la Constitució del 1978. En aquest cas, l’ordre dels factors sí que pot alterar el producte. És comprensible la voluntat de permanència d’un Estat nascut fa més de 500 anys. Però també hauria de ser assumible admetre que la seva supervivència ha tingut moments més o menys democràtics, no només en els seus orígens –equiparables als de qualsevol altre europeu– sinó també en la seva expressió més contemporània.
Per això resultaria interessant que, en la sortida de l’actual atzucac, algun actor polític es proposés construir una nova versió del nacionalisme espanyol que partís de la llibertat per afirmar la unitat i no al revés. Alguns diran que ens perd l’estètica, però en l’assumpte hi ha molt més fons del que aparenta. La concepció d’Espanya com una unió lliure abans que com una unitat en llibertat deixaria fora de joc els que l’acusen de no complir amb els estàndards democràtics en matèria de respecte a la pluralitat nacional i cultural dels seus territoris i de la seva gent. Haver passat l’estrès test del desafiament català hauria de servir per enfortir abans que per endurir el discurs nacional espanyol. I en aquest cas, la llibertat suma força més que prendre’n.
Imatges a evitar
Com diria el clàssic, a cap espanyol de bé li han agradat les imatges de l’1-O, ni el Piolín al port de Barcelona, ni la Guàrdia Civil entrant al Departament d’Economia, ni les passejades judicials de governants i parlamentaris elegits democràticament. No dic que no recolzin la defensa de la legalitat, però segur que preferirien evitar-se la molèstia, per estètica i per ètica. L’Estat ha aplacat el primer embat no violent de la seva història, però ha d’evitar el segon.