Un apunt sobre camins i escenaris

Ja era el vespre i jo estava escrivint en una habitació que donava al carrer. Buscava una paraula al diccionari. I de sobte em vaig aturar, amb la sensació que passava alguna cosa. Senzillament, era el soroll d’un camió, un motor poderós, una trepidació que semblava que acabaria enderrocant la façana de casa.

Desaparegut el camió, vaig tornar a la feina, fins que ha arribat l’hora d’anar a dormir. (Parèntesi: l’hora d’anar a dormir és, en el meu cas, una hora bastant elàstica.) Quan l’endemà m’he llevat aquell camió que avançava en la soledat naturalment ja no hi era. Però uns altres anaven passant. I caminava gent per les voreres, i estaven obertes les botigues, i el taller d’automòbils, i el cafè i l’estanc.

I he pensat que aquell tros del meu carrer era un escenari. I que, passat el xamfrà, n’hi havia uns altres. Un escenari o una decoració contínua i variable, en la qual apareixien i desapareixien centenars d’actors anònims que feien el seu paper.

¿Qui és el director que s’encarrega d’aquest gran muntatge teatral que passa al carrer?

¡Quin escenari, el carrer! Gent que camina cap a la dreta o cap a l’esquerra. Gent que va de pressa i gent que va a poc a poc. Gent que s’atura a mirar un aparador. ¿Qui és el director d’aquest muntatge teatral?

Passa una parella que no es mira. Passa una parella que avança sense pressa, amb les mans entrellaçades. Hi ha qui s’obre pas donant empentes. UN CARRER

és un camí i, al llarg de la vida, cadascu de nosaltres fa el seu camí. A força d’empentes o amb una placidesa francament agradable. Hi ha qui camina de puntetes, per no fer soroll, per passar inadvertit, amb bones o amb males intencions. En aquells temps en què eren més populars els adagis es deia que «tots els camins porten a Roma».

Ara sabem que no és cert, perquè hi ha camins que ens enganyen, que són temptadors, que poden enlluernar-nos i ens poden fer caure en un barranc.