NO, la molècula sexi
L’òxid nítric ha passat de potencialment tòxic a vigoritzant sexual i una defensa davant d’infeccions
Vivim immersos en un mar de nitrogen i oxigen que en forma de molècules de N2 i O2 forma més del 98% de l’atmosfera terrestre. Però mentre que el N2 no reacciona amb gairebé res, l’O2 és vital en la respiració i la combustió, com va descobrir Antoine Lavoisier poc abans de ser guillotinat el 1794.
El gas format per aquests dos elements, l’òxid nítric (NO), tenia bastanta mala fama com a destructor de la capa d’ozó, precursor de la pluja àcida o agent cancerigen fins fa poc més de 25 anys. Però a finals de la dècada dels 80 els científics que estudiaven el sistema immunitari, els que s’ocupaven de l’activitat del cervell, del funcionament de l’úter durant el part o del sistema circulatori, entre altres, van començar a trobar evidències del seu important paper en tots aquests òrgans. Per això el NO va ser escollida molècula de l’any el 1992 per la prestigiosa revista científica Science i es va començar a editar una revista amb el seu nom dedicada només a ella. NO OBSTANT,
l’interès medicinal per substàncies relacionades amb el NO no era nou: des de finals del segle XIX s’estava utilitzant la nitroglicerina en pacients que presentaven símptomes d’angina de pit, i els que havien patit infarts de miocardi solien portar una pastilla amb la prescripció de posarse-la sota la llengua en cas de sentir opressió al pit. Curiosament, la nitroglicerina és la substància explosiva descoberta per Alfred Nobel, científic que va instituir els premis que porten el seu nom i un dels primers a prendre-la per prescripció facultativa per tractar la seva afecció cardíaca. Doncs bé, el que la nitroglicerina feia era alliberar el NO, una petita molècula que per tenir un nombre senar d’electrons és un radical lliure que reacciona àvidament amb moltes altres substàncies, i per això és vital en molts processos fisiològics d’infinitat d’éssers vius, incloent-hi l’home.
¿Com actua el NO en cas d’atac al cor? Alliberat a l’interior dels vasos sanguinis, com que és una molècula petita, migra a través de les seves parets fins als músculs pròxims i causa la seva relaxació, cosa que fa que disminueixi la seva pressió sobre els vasos i que baixi la tensió ar- terial. D’aquesta manera, el cor ha de realitzar menys esforç per bombar la mateixa quantitat de sang.
Però aquesta no és la seva única funció. Combinada amb altres substàncies com l’O2, pot actuar com un potent agent antibacterià, cosa que probablement té relació amb l’ús tradicional dels nitrits com a agents de conservació de carns (inhibint la proliferació del bacteri Clostridium botulinum, productor de la toxina botulínica). Una funció més complexa, que encara no ha sigut completament desentranyada, és la que es desenvolupa en els processos d’aprenentatge i memòria, que, segons sembla, estan basats en el reforçament de les connexions entre neurones emissores i receptores, en les quals el NO podria tenir un paper rellevant.
També s’ha comprovat la seva actuació com a neurotransmissor singular, atès que no requereix receptors especials. Un exemple d’aquesta actuació és el seu paper en l’activitat sexual. El 1992 es va demostrar que en els mascles de mamífers el NO transformava l’excitació sexual en potència sexual i causava ereccions mitjançant un mecanisme en què determinats nervis pelvians produïen NO com a resposta al missatge emès pel cervell. Aquest gas produïa una dilatació dels vasos sanguinis del cos cavernós del penis, i això feia que la sang afluís cap a ells de forma massiva i que causés una erecció. Si, per qualsevol motiu, el mecanisme de síntesi de NO estava bloquejat, aquests vasos sanguinis no es dilataven i el penis es quedava flàccid. COM ES DEUEN
haver imaginat, aquests descobriments van ser la base de la síntesi del sildenafil, patentat el 1996 per la companyia Pfizer i comercialitzat com a Viagra. El seu ús com a tractament de la impotència sexual masculina és un negoci milionari que ha revolucionat la vida sexual a tot el món, perquè va posar de manifest que en una gran part dels casos la disfunció erèctil no es devia a problemes psicològics o de relació de parella, sinó a un dèficit de NO.
Així doncs, com una humil Ventafocs, el NO ha passat de ser una molècula potencialment tòxica a una poderosa reina de comunicació i defensa davant les infeccions en els organismes superiors.
I és que no podem oblidar que som química, pura química.
Catedràtica de Química Inorgànica de la Universitat de Sevilla.