El 21-D i l’hormona Puigdemont
EMarçal
l que s’ha tingut, durant mesos, com una dada, com un element sobre el qual no valia la pena interrogar-se, va canviar sobtadament fa uns quants dies. Va ser quan el president Carles Puigdemont va anunciar que estava disposat a competir en les eleccions convocades pel Govern espanyol per al 21 de desembre. Puigdemont hauria preferit encapçalar una reedició de Junts pel Sí –amb aquest nom o amb un altre–, però ERC, legítimament, es va negar a participar en l’operació. I aquesta vegada va resistir les pressions.
Amb tot, Puigdemont va continuar endavant, cosa que va obligar el seu partit, el PDECat, a donar-li suport, a entomar la situació. L’exalcalde de Girona ha acabat d’aquesta manera conformant la llista que ell ha volgut i ha pogut, amb algunes aportacions a càrrec de Marta Pascal, que, tanmateix, ha preferit no incorporarse a la llista del president.
L’operació suposarà beneficis electorals importants per al PDECat –el lideratge de Puigdemont actuarà sens dubte com una autèntica hormona del creixement–, però, no se li escapa a ningú, també generarà per al jove partit inconvenients importants a mitjà i llarg termini.
La construcció d’una formació política cridada a rellevar l’antiga Convergència es va veure reiteradament ajornada perquè Artur Mas tenia altres urgències i prioritats. Ara torna a ser el partit el que se sacrifica per servir a l’estratègia del president que va succeir –per obra i gràcia de la CUP– Mas. Potser quan uns i altres decideixin posar-se mans a l’obra i treballar per un PDECat musculat i que ofereixi un projecte realment atractiu ja serà massa tard.
L’afany per vèncer en les eleccions catalanes i les constants enganxades i desconfiances sorgides al llarg d’aquests dos últims anys en el si de Junts pel Sí i del Govern van portar Esquerra Republicana a no repetir l’associació amb els ara exconvergents. Quant als arguments de tall tècnic a favor o en contra la coalició electoral, cal apuntar que les dues fórmules presenten avantatges i desavantatges, les quals depenen notablement del context específic en què es produeixin els comicis. Sigui com sigui, discutir sobre això és bastant estèril, ja que resulta impossible saber què hauria passat en cas que en lloc de la fórmula A s’hagués optat per la B.
Les candidatures electorals al voltant de Puigdemont i al voltant d’ERC són les menys ortodoxes de la política catalana contemporània. Així mateix, s’assemblen entre elles també més que mai. A part dels candidats que –en el moment d’escriure aquestes ratlles– es troben a la presó, a l’exili belga i immersos en causes judicials, sobre la resta es podria dir, sense exagerar gaire, que un bon grapat d’ells són intercanviables. Perquè se m’entengui: és com si, en comptes de dues llistes diferents, es tractés d’una sola llista que ha estat partida en dos. També es podria dir, i es diu, que són llistes més pensades per al 21-D que no pas en l’endemà, o sigui, per governar amb solvència un país en un moment delicat.
És relativament lògic que sigui així. En poques setmanes s’ha passat de declarar la independència a estar ficats en unes eleccions en què no només el sobiranisme i l’in- dependentisme s’ho juguen tot, sinó que es dirimeix cruament el futur de la Catalunya construïda del 1977 –tornada de Josep Tarradellas des del seu refugi de Sant-Martin-le-Beau– ençà, una Catalunya que, en mans de PP, Ciutadans i PSC corre el perill de veure’s progressivament reduïda a una pura regió administrativa. Perquè, que ningú s’enganyi, l’anhel de PP, Ciutadans i una part del PSOE és la folklorització de la identitat, la cultura i la llengua catalanes fins a convertirles en pintoresques i irrellevants. És a dir, en un superficial vernís per a ells acceptable.
Estic segur que el malson d’una Catalunya en mans dels partits del 155 és un dels motius, probable- ment el més important, que van impulsar Puigdemont a rectificar i convertir-se en candidat. Malgrat els inconvenients a mig i llarg termini per a la seva formació política, als quals ja ens hem referit, la figura del president aconseguirà per als exconvergents una muntanya de vots que no haurien rebut sense ell. ¿Quants? Impossible de saber-ho. ¿La llista de Puigdemont, Junts per Catalunya, pot derrotar ERC? Sembla realment difícil, però no goso ser taxatiu. Menys encara quan recordo el que corejaven els centenars de milers de manifestants –molts més dels previstos– reunits a Barcelona el passat dia 11. Sí, ho han encertat: «¡Puig-demont, pre-si-dent!».