El rinoceront oblidat de Gaudí
Aquesta aventura a la recerca del rinoceront que va morir exactament allà on avui hi ha el parc Güell (història real, però poc sabuda) va començar per les ganes de ser per un dia la versió local de Cary Grant a Quina fera de nena, a qui una clavícula intercostal de brontosaure porta a enamorar-se ni més ni menys que de Katharine Hepburn, i, el que són les coses, ha acabat per ser un curs intensiu de rinocerontologia a càrrec de Vicent Vicedo, paleontòleg del Museu de Ciències Naturals, i Conrad Ensenyat, responsable dels mamífers del Zoo de Barcelona i, en conseqüència, tutor de Pedro, l’últim rinoceront viu de la ciutat. Barcelona i els seus rinoceronts. D’això va aquesta excursió que tenia com a propòsit inicial reviure una comèdia de Howard Hawks i, ves per on, al final del dia un va i fins i tot s’assabenta del gran secret de la cria del rinoceront en captivitat, un assumpte molt freudià.
Rebobinem primer al desembre de l’any 1900. El contractista d’obres José Pardo i el seu nebot Julián Bardier van trobar una cova a la finca que acabava d’adquirir Eusebi Güell perquè Antoni Gaudí li construís allà un jardí, el parc Güell, antesala d’un barri residencial per a la jet set del catalanisme que al final mai va veure la llum. La cova era petita, però rica en restes prehistòriques. Cap d’humana. Molt conill, alguna tortuga, cèrvids i, una sorpresa majúscula, fragments d’un rinoceront del plistocè mitjà, un fet no insòlit, ja que se sap que aquestes bèsties van pasturar durant centenars de milers d’anys per la riba nord del Mediterrani, però sí excepcional, perquè les possibilitats de trobar un rino al terme municipal de Barcelona són infinitesimals.
El parc era la prioritat, així que aquell cementiri prehistòric va ser buidat com si fos el cementiri indi de Poltergeist (potser això explica els horrors que esdevenen actualment al recinte) i els fòssils van anar a parar parcialment al Museu Martorell, un de tants edificis del parc de la Ciutadella tancats al públic. La pista, doncs, semblava que es perdria allà. S’esfumava la il·lusió de subjectar la testa pètria de l’animal i recitar una mena de Hamlet a C, «¡ai!, ¡pobre Yorick!, jo el vaig conèixer, Horaci...».
La sorpresa va ser que una sèrie de trucades de telèfon fetes sense gaire fe van donar el seu fruit. Va respondre Marta Llimona, del Museu Blau, amb una bona nova. Millor encara, amb dues. El que resta de Yorick (sí, com que ja li havia agafat carinyo, li vaig posar nom) és allà, a la nova seu del Museu de Ciències Naturals, i un fragment de la seva mandíbula s’exhibeix en una vitrina, al costat del famós fèmur de mamut de l’avinguda de Pearson, aquest sí, bastant cèlebre.
Del rinoceront que es va exhumar al parc Güell fa 117 anys se sap molt poca cosa. Vicedo, el paleontòleg, descarta segur que es tracti d’un exemplar de l’extint rinoceront llanut, que, com es dedueix del seu nom, estava perfectament equipat per a l’última glaciació. A Arenys de Mar en tenen un. Quina enveja. Fa dos anys, a Castelldefels va aparèixer un altre rino bastant completet, però no llanut. També envejable. El que hi ha al Museu Blau són només fragments, de gran valor paleontològic, però només porcions. Potser alguna bèstia es va atipar de valent amb el cos ja inert de Yorick fa un parell de milions d’anys. Per compensar aquella pena, Marta obsequia amb una segona sorpresa. Explica que al Museu Blau, tot i que no de cara al públic, en tenen un altre exemplar, Matabele, el penúltim rinoceront de Barcelona, que va morir l’octubre del 2009, un exemplar magnífic, de 187 centímetres d’altura i 335 de banya a cua. Tenen només l’esquelet, complet, amb la seva clavícula intercostal i tot. És en un passadís, a l’espera que algun dia se li trobi un bon lloc per ser mostrat. El cobreix una gran lona de plàstic. Molt amables, els treballadors del Museu Blau la retiren per fer-li una foto. L’emoció del moment és la ma- muntar-la, a una pota, a més, perdia l’equilibri i, amb això, la punteria. El cas dels rinos no va ser tan fàcil de resoldre. Es va haver de deduir que, com els humans, els rinoceronts són víctimes de l’anomenat efecte Westermarck, un comportament batejat així en honor a l’antropòleg finlandès Edvard Westermarck, el gran problema del qual va ser ser contemporani de Freud.
El de Viena, com saben, es va treure del barret de copa el cèlebre complex d’Èdip, un gran morbo que va eclipsar qualsevol altra teoria psicoanalítica del seu temps per molt més assenyada que aquesta fos, com li va passar a Westermarck. Aquest va deduir abans que ningú que l’incest no és només un tabú social entre els humans, sinó que va més enllà, està escrit directament a l’ADN, tan profundament que generalment no se sent desig amb algú amb qui s’ha crescut, per exemple, un company de parvulari amb qui després s’ha compartit pupitre fins a l’adolescència. Als quibuts israelians no van trigar a adonar-se’n (si coneixen algú que hi anés de voluntari, preguntin, preguntin com els rebien), així que en el fons aquest era el problema.
La recerca de les restes té un final feliç, el retrobament amb Matabele