Poeta i dramaturg mític
En els records dels que el van conèixer, Federico García Lorca sempre es mostra càlid, sociable, amb una simpatia directa i innocent com de nen gran, un títol que, com el de gitano, el perseguiria i acabaria per irritar-lo. Aquest retrat més pròxim del poeta no es concreta fàcilment perquè el cine no va recollir la seva imatge i tampoc es guarda registre de la seva veu, més enllà de saber-se que la seva tessitura era de baríton. Però hi ha les nombroses entrevistes que li van fer, especialment a partir de 1928, quan l’èxit del seu Romancero gitano el va convertir en una estrella pop de la literatura. Per això la premsa el buscava com caça major. I ell, afalagat, es prestés al joc tot i que moltes vegades no es reconeixia en els retrats que l’empresonaven en l’estereotip.
Totes aquelles entrevistes i declaracions, 133, componen el llibre Palabra de Lorca (Malpaso) que ha elaborat Rafael Inglada, més conegut com a investigador de l’obra de Picasso, en col·laboració amb el periodista Víctor Fernández. No és aquesta la primera vegada que es reuneixen les entrevistes del poeta granadí, de fet van formar part de les Obres completes que va publicar Aguilar a partir de la seva quarta edició i més tard es van recollir en l’edició de Galaxia Gutenberg, però en aquesta ocasió no només es rescata una tercera part de material que mai havia sigut recollit en llibre, sinó que a més s’ofereixen completes, ja que en versions anteriors solien aparèixer només les declaracions de Lorca fora de context.
A més s’han cotejat amb els originals, restituïda la seva correcta transcripció, i el volum ve acompanyat de nombroses fotografies poc conegudes i, de bonus track, la de portada, que inclou la famosa imatge de García Lorca en batí que Alfonso li va fer originalment al costat del periodista Felipe Morales, encara que després la reenquadrés sense ell.
Per Inglada, les que l’autor de Yerma va concedir en el seu viatge a Buenos Aires i Montevideo són excepcionals, però si hagués de quedar-se amb una de tot el conjunt, sens dubte elegiria els tres reportatges que el director teatral Cipriano Rivas Cherif va publicar pòstumament a Mèxic als anys 50, en què el poeta li confessava obertament la seva homosexualitat. Al tractar-se d’una xerrada privada, molts companys de La Barraca es van ofendre. «Jo crec, en canvi, que allà hi ha el Lorca més humà», assegura Inglada, que destaca el retrat que compon el llibre: «Veiem un home jove, carregat de futur. Un Lorca que captivava, molt andalús, molt exagerat, que parla de projectes que després no surten o que inventa fins i tot coses només per enlluernar al periodista».
Lorca solia lamentar-se de com el seu Romancero gitano havia generat tants mals imitadors, i una part d’aquest esperit s’encomana deformat en l’estil d’uns quants entrevistadors, que intenten emular-lo amb uns resultats terriblement afectats,