Concha Velasco, ‘fenomen fan’
L’actriu protagonitza un entregat ‘tour de force’ en el monòleg ‘Reina Juana’
CRÒNICA
No és poca cosa: assumir un monòleg d’una hora i mitja quan estàs a punt de complir 78 anys, aquest 29 de novembre, dia de funció al Borràs. I amb la salut una mica disminuïda en els últims temps. Però si et dius Concha Velasco, tot geni i figura, a qui li sorprèn que el públic l’aclami amb crits de «brava» en la salutació final el dia de l’estrena de Reina Juana.
L’actriu és un valor segur a Barcelona i compta amb un públic fidel en grau màxim que va ser protagonista d’un fenomen fan poc habitual als escenaris teatrals. Després de l’estrena, i encara sufocada per la seva entrega, la insigne actriu es va dirigir a la seva gent entre aclamacions i amb la companyia de Gerardo Vera, el director de Reina Juana, també a l’escenari.
Velasco s’embarca en un viatge al voltant de la figura de Joana la Boja, la filla d’Isabel i Ferran, els Reis Catòlics. Reina de Castella, va ser apartada del tron i tancada 45 anys al palau de Tordesillas per ordre del seu pare, i després del seu fill, l’emperador Carles. El desterrament va arribar per una suposada malaltia mental.
UNA DONA LÚCIDA El copiós text d’Ernesto Caballero reivindica la seva figura i és tota una lliçó d’història a partir dels avatars d’una dona que, tot i el seu naufragi existencial, va viure fins als 75 anys. El dramaturg juga amb la confessió de la seva última nit per capbussar-se de forma molt detallada, a vegades amb més afany narratiu que purament teatral, en l’accidentada biografia d’una dona amb una lucidesa impròpia del seu temps.
En mans de Concha Velasco, el text arriba sempre de forma diàfana a l’espectador, perquè l’actriu és una mestra de la dicció. Sí que acusa en ocasions l’esforç d’una hora i mitja i del to discursiu de Reina Juana, de manera que gairebé es troben a faltar alguns silencis. Pauses que podrien abonar el desemparament de la protagonista en un espai que és com una fosca masmorra, en què a penes hi ha un llit, un reclinatori per confessar-se, una porta i una finestra.
TEATRE CLÀSSIC L’eficaç escenografia la firmen Alejandro Andújar i el mateix Gerardo Vera. El director impulsa i mima sempre la seva actriu en un muntatge acurat, de teatre clàssic en el millor sentit, i amb unes projeccions de vídeo d’adequat caràcter documental.
Però tot es converteix en l’acompanyament per al tour de force de la protagonista, que desplega totes les capes d’un personatge històric, de caràcter rebel, d’humor fins i tot sorneguer tot i el seu captiveri, i que se’n va d’aquest món amb la consciència tranquil·la.
La mateixa consciència tranquilla que deu tenir la seva protagonista després de no escatimar esforços en un treball propi dels grans noms de l’escena. Un fet que ningú li discuteix a Concha Velasco. I menys els fans que fa tants anys que l’acompanyen.