Sobre l’exigència d’una feina decent
Qualitat de la feina i feina decent no són termes equivalents perquè la seva etimologia respon a objectius diferents. A la Unió Europea es comença a parlar de qualitat de la feina, l’any 2000, com a part d’una estratègia pensada per convertir Europa en «l’economia del coneixement més competitiva del món».
En aquest context, s’entenia que la qualitat de la feina era condició per al creixement de l’ocupació i, per tant, socialment desitjable, encara que no per raons de justícia social, sinó per ser vital per a la bona salut de l’economia.
Aquesta retòrica deixava de considerar la possible relació negativa entre qualitat i productivitat: ¿és possible una ocupació de baixa qualitat amb alta productivitat,
Carlos
o viceversa? I si ho és: ¿hem de seguir buscant la qualitat com a objectiu? Sigui quina sigui la resposta, la qualitat de la feina parla amb el llenguatge de l’economia.
La feina decent (promoguda per l’Organització Internacional del Treball) parla, en canvi, el llenguatge dels drets socials que s’entén que s’ha d’ajustar als estàndards normatius socialment (majoritàriament) acceptats.
Al segle passat, aquests estàndards entenien que la feina era l’eix per adquirir la condició de ciutadania, cosa que, entre altres coses, suposava tenir el dret a disposar d’una «bona feina»: estable, segura i amb un salari «suficient».
Aquests estàndards normatius són els que la Unió Europea va voler generalitzar. Després, la història ha demostrat que es pot crear ocupació i riquesa sense feines de qualitat. En conseqüència, a l’Europa de les elits econòmiques, es parla ara poc de qualitat de la feina i, per descomptat, es parla menys de la centralitat de la feina com a condició de ciutadania.
La norma social està canviant i el que és central és el creixement econòmic, justificant així la inseguretat a la feina i la seva necessària precarització considerada com a mal menor. L’ocupació passa a segon pla.
Per això ja no es pot sostenir que l’ocupació és/ha de ser una condició necessària per a la inserció social de les persones. Ara es pot te- nir una feina i ser pobre o exclòs social.
¿És una situació irreversible? ¿Hem d’acceptar que la vella premissa de la Unió Europea de compatibilitat entre feina de qualitat i creixement econòmic avui ja no és possible? La publicació recent de l’Eurojob Quality Index informa que, almenys, als països nòrdics és possible (encara que la precarització creix a tot arreu).
Tornar la dignitat a la feina no serà una tasca gens fàcil perquè no tothom la vol. Però els que sí que la defensem, en el meu cas des de la socialdemocràcia, i com a premissa dels necessaris acords polítics que s’hauran de donar, acceptem la proposició que la qualitat de la feina pot ser recomanable, però la seva decència ha de ser una exigència.