Sentir-se com una abella
La Miró convida a una immersió sensorial en el món d’aquests insectes
¿ Què sent una abella al ficar-se en una flor? Una intensa olor i la sensació d’empastifar-se de pol·len. És fàcil experimentar-ho. Només cal posar el cap en una de les esferes plenes de lliris, orquídies, ginesta... que pengen a les sales de la Fundació Miró. La peça, Relacions mutualistes, la firma Jerónimo Hagerman i no només permet una vivència immersiva en el món de les abelles, sinó també canviar d’escala. Empetitir. Deixar la visió antropocèntrica del món i empatitzar amb aquests insectes vitals per a la subsistència del planeta. És la primera de les obres que mostra Beehave, l’exposició que el centre de Montjuïc inaugura demà i que incideix en això, en la supervivència de les abelles i la supervivència de la humanitat. Doncs, segons els científics, totes dues van unides. I en conseqüència, totes dues estan amenaçades. Són molts els perills que persegueixen l’espècie, com el canvi climàtic, els pesticides, la vespa asiàtica i la varroa, un paràsit importat que fa estralls entre els pollinitzadors.
«Hem d’aprendre a conviure i a treballar en equip, que és el que fan les abelles. Són unes grans mestres, conèixer-les és estimar-les». Paraula de Martina Millà, comissària de l’exposició. Una mostra pluridisciplinària que reuneix científics, artistes i apicultors, les obres dels quals s’han creat expressament per a un projecte que ha durat dos anys i que a Millà li va costar arrencar. Temia
una resposta al seu plantejament del tipus: ¿hi ha artistes que s’interessin per les abelles? Resulta que sí que n’hi ha, com Anne Marie Maes, que fa anys que treballa amb les colònies d’abelles urbanes com a vehicle per a noves pràctiques artístiques. De fet, la creadora té a casa seva, a Brussel·les, un jardí de plantes de la mel, ruscos i un laboratori. A la mostra exposa diverses peces, entre elles una que permet conèixer de què fa olor un rusc.
APICULTURA URBANA / Els experiments de Maes són impossibles a Barcelona. La pràctica apícola està prohibida. Només hi ha tres ruscos a la ciutat: a la Ciutadella, a Montjuïc i a Collserola. I fins al 20 de maig, mentre duri l’exposició, un quart al terrat de la fundació. Han aconseguit els permisos i la seva presència obeeix a dos motius. Per un costat, està estretament relacionada amb Eixams, de Xavi Manzanares i Àlex Muñoz. Una instal·lació multisensorial connectada amb aquest rusc que permet sentir corporalment, a partir de la vibració, i sonorament el brunzit, mentre se n’observa l’activitat a través d’una càmera. Per un altre costat, es tracta d’una manera de posar sobre la taula el tema de l’apicultura urbana: ¿què passaria si es permetés a la ciutat de Barcelona? Res, moltes ciutats llueixen ruscos i algunes, com Nova York, en llocs tan emblemàtics com el terrat del Waldorf Astoria.
Al mes de març, deu projectes més s’estendran per la ciutat amb l’objectiu de pol·linitzar-la perquè floreixi el debat. Hi haurà des d’activitats sonores amb converses reproduïdes en la freqüència en què hi senten les abelles, fins a una pancarta reivindicadora de les abelles obreres a la manifestació de l’1 de maig. La resta és aprendre; aprendre, per exemple, que les abelles no veuen el vermell, o que tenen una mitjana de vida de 42 dies, més curta a l’estiu que a l’hivern. ¿Per què? A l’estiu volen més i es desgasten més. De fet, hi ha científics que afirmen que la seva trajectòria vital es pot mesurar en quilòmetres volats.
Al terrat del centre s’ha instal·lat un rusc el brunzit del qual es transmet via vibració al visitant