Sánchez salva la seva primera crisi
Molt abans del que estava previst, amb prou feines una setmana després de la seva presa de possessió, Pedro Sánchez ha viscut la seva primera crisi de Govern. El titular de Cultura i Esport, Màxim Huerta, va abandonar el seu càrrec després que es fes públic que el 2017 va ser condemnat per frau fiscal en els exercicis 2006, 2007 i 2008, segons dues sentències del Tribunal Superior de Justícia de Madrid (TSJM). La xifra defraudada a Hisenda ascendeix a un total de 218.322 euros.
Des del moment en què es va fer pública la notícia, va resultar evident per a tothom (excepte potser per al mateix afectat) que Huerta no podia continuar al Govern per dos motius. El primer, de principis: algú que ha sigut condemnat per defraudar Hisenda no pot formar part d’un Govern que gestiona diner públic. El segon, polític: després que Sánchez arribés al poder per una moció de censura motivada pels escàndols de corrupció del PP, era imperatiu que el nou president del Govern actués amb exemplaritat.
La primera temptació, però, no va ser aquesta, com ho proven les entrevistes radiofòniques que va concedir Huerta en què va insistir que era un malentès amb Hisenda. És veritat que Huerta va acabar saldant els seus deutes amb el fisc, i també ho és que no va ser l’únic cas en el sector de la cultura i la comunicació que va tributar a través de l’impost de societats i no de l’IRPF. Però cap d’aquests dos fets contraresta que va intentar pagar menys impostos ni la necessitat d’exemplaritat d’aquest Govern de Sánchez.
El president del Govern salva amb nota la seva primera crisi. Si la durada de Huerta en el Govern és de rècord (no arriba a set dies), també ho és la celeritat amb què ha abandonat el seu càrrec. En un país on els càrrecs s’acostumen a aferrar a la cartera, i malgrat els titubejos inicials, la crisi s’ha solucionat amb una rapidesa inusitada. Sánchez demostra amb fets que la seva voluntat de presidir un Govern net no és només retòrica (això no esborra l’error original d’haver nomenat Huerta ministre). En aquest sentit no és aventurat afirmar que el president del Govern pot haver sortit reforçat d’una crisi que li ha arribat massa aviat però que s’ha saldat de l’única manera possible.
La necessitat d’exemplaritat feia inviable la continuïtat de Huerta com a ministre de Cultura i Esport