El Sónar planta cara al domini musical anglosaxó
La cita va començar ahir amb les actuacions d’artistes del Congo, Egipte i Noruega Niño de Elche i Israel Galván hi van posar un toc de flamenc heterodox
Si alguna vegada el Sónar va ser un festival associat en el nostre imaginari a grups o discjòqueis de l’entorn europeu o anglosaxó, aquesta imatge requereix un sever correctiu. Només s’havia de fer un tomb ahir per la jornada inaugural d’aquesta edició del 25è aniversari, per on van desfilar artistes com la formació congolesa Kokoko!, l’egipci Rozzma o la novaiorquesa d’origen coreà Yaeji, que es creuaven amb la noruega Jenny Hval o el madrileny d’arrels xineses Chenta Tsai, més conegut amb l’autoparòdic apel·latiu de Putochinomaricón. Sense oblidar el Niño de Elche i l’estrena de la seva associació amb el bailaor Israel Galván.
Ritmes calents i en crescendo devastador, els de Kokoko!, des de Kinshasa, van ocupar el recinte diürn, Fira Montjuïc, a primera hora de la tarda amb la seva barreja de bases electròniques, bateria amb ingredients casolans (una cassola, un pot de Nesquik) i instruments tradicionals, per trencar un altre clixé, el del Sónar com a entorn d’estètica freda i cibernètica. S’havia de veure Razzma, ulleres negres i postura de rock star entre Jim Morrison i Rachid Taha, cantant sobre bases gruixudes i sanefes repetitives de corda oriental en cançons bullicioses, amb un punt de bogeria.
Però el Sónar és un festival d’extrems, sempre entorn d’una idea d’expansió del cànon de música popular, i aquí entren propostes gairebé antagòniques estèticament, com la de Rainforest Spiritual Enslavement, projecte nord-americà que va desplegar un paisatgisme inspirat en les jungles tropicals, viscós i humit. O la de Jenny Hval, una admiradora de Kate Bush amb unes cançons envoltants que, utilitzant el seu llenguatge, «es van vessar» damunt nostre «com la sang menstrual», amb la veu de l’artista convertida en un instrument més i creant climes inquietants. I més a prop de la sessió de ball canònica, Yaeji, que va reformular bases de techno i house.
PUTOCHINOMARICÓN Dues de les actuacions més sonades les van protagonitzar artistes espanyols. S’ha de parlar del llenguallarg Putochinomaricón i el seu synth-pop domèstic, que combina melodies boniques i cursis amb lletres per les quals sa mare li hauria rentat la boca amb sabó. «La vida és curta perquè hi ha tanta gent de merda al teu voltant», va clamar aquest nou poeta, que combat el postureig activista, clama per la superació dels rols sexuals i presenta petits èxits com El test de la Bravo y la Super Pop, un exorcisme de vells traumes derivats de la lectura de premsa adolescent.
I en aquesta primera jornada, llargues cues per assistir a l’estrena de Niño de Elche amb Israel Galván a l’auditori del Palau de Congressos, el SónarComplex. Un espectacle que no té títol, potser perquè l’acollim amb actitud de taula rasa, sense cap agafador on aferrar-nos. Proposta de pronunciada abstracció que va deixar els assistents preguntant-se a la sortida si hi havia concepte o no, si havien de reflexionar sobre les cites a Machado («diuen que l’home no és home mentre no sent el seu nom de llavis d’una dona») o si tan sols es tractava d’una performance lliure i
La imatge del festival
associada en exclusiva al que és europeu o anglosaxó ja requereix un correctiu
sense pautes a partir de la inspiració del flamenc.
DANSA HETERODOXA / Més enllà d’això, l’espectacle va oferir trames plàstiques amb relleus, a partir d’un Francisco Contreras, el Niño de Elche, tan disposat a cantar com a emetre sons de sirena de tren o fer servir una sorollosa arpa de piano col·locada sobre un calaix. Amb aquesta música Galván va ballar la seva dansa heterodoxa, que li va permetre combinar el gateig amb el zapateado sobre una taula de metall. Escenes amb certa aroma d’avantguardes històriques. Gairebé ja s’ha inventat tot, encara que el carisma d’uns artistes pot continuar sent únic, i les constants ovacions del públic davant de cada una de les seves ocurrències van convidar a pensar que allà n’hi havia.
Estrena esquitxada per crits de joia i cares de desconcert, abans de l’última escena de brillantor d’aquesta primera jornada, el set de Laurent Garnier amb el seu clàssic repertori techno fonamentat en aquell debut sonat titulat Shot in the dark. Un disc del 1994, com el primer Sónar.