DESPACIO, la festa somiada
James Murphy i 2manydjs van aportar de nou al Sónar el seu equip de so massiu i la seva gran selecció de vinils en el millor esdeveniment imaginable per a audiòfils i melòmans en general
Ja se sabia des del Sónar 2014 i ahir, dijous, es va confirmar: DESPACIO és el millor esdeveniment imaginable per a audiòfils i melòmans en general, però també un dels més depriments. D’una banda, disfrutes molt escoltant música en aquestes condicions. D’altra banda, és una utopia insalvable confiar en la loteria per poder reproduir aquestes emocions a casa. Hi hauria d’haver un avís a l’entrada: «Preparinse per escoltar música com mai, però també perquè, a partir d’ara, aquest equip domèstic que van haver de pagar a terminis no torni mai a ser el mateix».
Els caps d’aquest club itinerant, James Murphy (líder de LCD Soundsystem) i els germans Stephen i David Dewaele (coneguts com a 2manydjs) han parlat en alguna ocasió de com va néixer tot del seu menyspreu per les sessions massives d’avui dia; la pujada eterna de l’EDM. Això seu és més com una «festa a casa» en què la gent balla, intima una mica i això, ¿però a casa de qui hi cap aquest monstre?
El nucli tecnològic de DESPACIO són vuit piles d’altaveus i amplificadors analògics McIntosh que pesen en total 30.000 quilos. Segons el tema, el pots sentir com si fins l’últim gram et caigués a sobre i fes cruixir ossos i cor. Com que l’espai és limitat, l’impacte de la música és una cosa superior.
Però la vetllada d’ahir va començar amb lleugeresa enganyosa, al so de Music for 18 musicians de Steve Reich. Després, primer cop de groove amb Angel dust, de Gil Scott-Heron i Brian Jackson, en versió fumejant i alentida. El salt del minimalisme clàssic al funk evanescent va ser gairebé imperceptible: els Dewaele i Murphy barregen amb excel·lència a l’abast de pocs, clarament familiaritzats amb cada solc d’aquests vinils.
No, aquí no hi ha arxiu digital, només discos de 35 i 45 rpm cosits en un magma càlid, dens, de vegades perfectament imperfecte. L’estrella és el so, com recorda un dels discjò- queis (està bastant fosc, no sé identificar-lo en la distància) al provar de dispersar els cercadors de fotos. «Davant de la cabina és on pitjor se sent la música», avisa.
Durant les dues primeres hores van sonar tant clàssics populars (com Porque te vas de Jeanette amb curiosa injecció cúmbia) com perles per descobrir, com Get it up for love de Ned Doheny. Tots els artistes imaginables estaven convidats, sempre que tinguessin vibracions contagioses i coolness natural: de la mística Sheila Chandra a Robert Wyatt, del grup belga Elisa Waut a la guru d’autoajuda paròdica Will Powers, de Brian Eno i David Byrne a l’actor porno convertit en ídol disco Dennis Parker, i amb el seu Like an eagle va començar a funcionar la bola de miralls. Quedaven quatre hores de crescendo.
☰