Darrere la pilota al Caire
MOHAMMED SALAH L’ídol egipci compleix avui 26 anys, el dia del debut. De petit recorria 240 km al dia per jugar a futbol.
Quan tenia 14 anys, Mohammed Salah se submergia en l’embogidor trànsit del Caire per poder jugar a futbol. Era com un d’aquests personatges que resisteixen a El edificio Yacobián, novel·la imprescindible per apropar-se a la societat egípcia. El preadolescent Mo es despertava amb el primer sol a la casa familiar de Nagrig, un poble a 120 quilòmetres de la capital, anava a l’escola de 8 a 9.30 i, després, invertia entre quatre i cinc hores per arribar a l’entrenament. «Solia canviar fins a cinc vegades d’autobús. A la tornada, arribava a casa cap a les 11 de la nit. Així cada dia, durant dos anys», relata en una entrevista Salah, a qui ja es compara amb els déus Messi i Cristiano Ronaldo. El faraó compleix 26 anys avui, dia de l’Uruguai-Egipte.
Sempre cuidant la pilota, marcant gols, en continu creixement, Salah, l’actual icona del món àrab no s’ha oblidat dels laments de la seva mare («per què li agradarà tant el futbol») i la complicitat del seu pare («deixa’l jugar, ja es veurà amb el temps on arriba»). «La meva mare em preguntava ‘¿per què t’imposes tantes hores de trajecte? ¿I si et passa res...? ¿per què he d’estar patint cada dia fins que tornes a casa? ¿Per què no et quedes amb el teu germà, les teves germanes i nosaltres?’. Em buscaven per telèfon però no solia agafar-li al quedar-me adormit en un son profund», ha explicat el futbolista al dominical de L’Équipe. Es tecleja el nom de Salah i a la pantalla l’acompanyen les paraules Egipte, Liverpool i Sergio Ramos. El seu país torna a disputar una Copa del Món 28 anys després. El seu club va assolir la final de l’última Champions League per perdre-la amb el Reial Madrid. El seu botxí en aquell partit del 26 de maig a Kíev també figura entre els 736 futbolistes cridats per a aquest mundial.
La passió egípcia
El futbol és l’esport nacional, la passió desmesurada i la via d’escapament a la complicada situació social i política. Salah va créixer al món polaritzat dels clubs Zamalek i Enppi, sempre a punt de portar el seu enfrontament fora dels estadis. El futbol egipci és extrem en tots els sentits. La primera samarreta de Mo lluïa les franges grogues i negres de l’Arab Contractors, que recorden la del Peñarol de Montevideo. Havia complert els 16 anys i firmat la primera fitxa professional.
Hi ha dues dates inesborrables en aquest nou segle a Egipte. La tràgica és la de l’1 de febrer del 2002 a Port Said, amb 74 morts i mil ferits a la batalla campal entre les aficions d’AlMasry i l’Al-Ahly, defensors de la primavera àrab i seguidors del dictador Mubarack. Salah llavors era un nen i tenia 10 anys. La de la felicitat col·lectiva, el 8 d’octubre del 2017, quan Egipte es va classificar per al Mundial per primera vegada des del 1990. Va haver de ser Salah (que ja no era un nen sinó l’ídol que triomfava al Liverpool) qui va marcar aquest penal al minut 94. Aquella sensació d’espant abans del llança-
ment («havia fallat tres penals a l’entrenament...») i la contrària a l’aconseguir-lo l’acompanyarà sempre. Sensacions compartides amb la seva dona i la seva filla, Magi i Makka,
L’impuls de Liverpool
L’adolescent Salah, a més de complir amb els entrenaments i les visites a la mesquita, jugava a la PlayStation amb els vermells. Era l’època dels Gerrard, Alonso, Carragher, Hyppiä amb els que va guanyar «molts partits». «No oblido els tocs de Gerrard». Qui anava a dir-li que pocs anys després vestiria els colors del Liverpool, marcaria un rècord de gols i seria elegit millor futbolista de la Premier. L’equip d’Anfield és la culminació del tràfec pel Basel suís, el Chelsea de Mourinho, la Fiorentina i la Roma, amb un entrenador fonamental, Jürgen Klopp. «També van ser determinants Spalletti a la Fiore i Rudi Garcia a la Roma», adverteix.
El botxí Ramos
Ha passat 20 dies des de la clau judoka sobre el golejador del Liverpool. Al món àrab s’ha dimonitzat el central que fa cara d’innocent quan encara el reclamen per aquesta jugada. Salah ha plorat de pena i també de dolor per recuperar-se. El van ajudar una mica les paelles de Benicàssim, on se’l va emportar el fisio Rubén Pons. Se’l va veure feliç a l’aterrar a Txetxènia, amb bones sensacions, com quan era aquell xaval que travessava el Caire darrere d’una pilota.
☰
Cada dia, als 14 anys, cobria 240 quilòmetres en cinc autobusos per poder entrenar-se
Tres setmanes després de la lesió causada per Ramos, el golejador se sent a punt