Un emotiu comiat
La família d’Andreas Pérez, el pilot de 14 anys que va morir dilluns a causa d’un accident al circuit de Montmeló, rep el suport de centenars d’amics en un funeral commovedor
Els responsables del Tanatori de la Ronda de Dalt no recorden, en anys, una cosa semblant. Ningú ha vist desbordat l’Oratori Tibidabo com ho va estar ahir al migdia, amb centenars i centenars, diria milers, de familiars, amics, veïns, membres del petit pàdoc del Campionat d’Espanya, del Mundial júnior, en l’esgarrifós, sentimental, emotiu, commovedor, tendre i sincer comiat al jove Andreas Pérez Manresa, que va morir, dilluns passat, després de l’accident que va tenir al Circuit de Catalunya. L’Andreas va deixar tanta empremta amb només 14 anys, que tothom es van voler acomiadar d’ell i recordar-lo com algú molt especial. I el seu pare, l’Adolfo, coordinador del funeral, no va poder fer altra cosa que acomiadar el sepeli així: «Vas ser un dels grans, Andreas, vas ser un dels grans».
I la veritat, ara que el cos del pilot descansa a la muntanya màgica de Montjuïc, el lloc escollit, fa ara exactament 50 anys, pel ja mític Salvador Cañellas per convertir-se en el primer espanyol a guanyar una carrera del Mundial, hem de dir que tot, tot el que vam sentir ahir sobre aquest petit tigre, com l’anomenava el seu pare, era digne d’un autèntic campió, a fora i a dins de la pista.
No és normal, no, que algú tan jove convoqui tantíssima gent amb el mateix sentiment: se n’ha anat un dels grans. Ho va explicar la família, ho van dir els seus companys de l’escola Sant Gervasi de Mollet, els seus companys de carreres. Per això l’Adolfo, el seu pare, va començar el multitudinari i emotiu comiat així: «Sisplau, els que pugeu a acomiadar-vos de l’Andreas, parleu-li com si fos viu, ell us sentirà, creieu-me». I els primers que van pujar van ser els companys d’escola. I va ser colpidor. Tots, tots, van haver d’interrompre les seves al·locucions,
«Que poc que estudiaves, xaval, i les supernotes que treies. ¡Quina enveja!»
escrites, memoritzades, sorgides de l’ànima, per les llàgrimes. Les mateixes que van provocar a la platea, les mateixes que van crear rius entre les butaques.
Un 10 com a persona
«Amic, company, col·lega, ¿què farem, ara, nosaltres?, ¿et penses que te’n pots anar així, sense més ni més? El dia a dia serà ara una tortura sense tu. El pitjor del món», explicava l’Adolfo a l’auditori. «Que poc que estudiaves, xaval, i les supernotes que treies, ¡quina enveja!», cridava el Joel amb l’ànima. «Que ho sàpigues, ara t’ho puc dir, nano, eres un nen molt guapo, encara que les noies no s’atrevien a dir-t’ho, nosaltres ho sabíem per elles», va afegir el Jorge. I, sí, tots els seus companys de pupitre i pati van reconèixer que, a l’estona d’esbarjo, parlaven sobre la perillositat de la seva passió. «I tu sempre ens contestaves el mateix: sé que corro perill, però és el que m’agrada. I, ja ho veus, almenys tenim el consol que ens has deixat vivint la teva passió al màxim. Eres un 10 com a persona, Andreas», va dir el Pepe. I el Pau va tancar el comiat de la colla de l’escola: «Bé, Andreas, no vaig pensar mai que perdria tantes coses a la vegada. He perdut un germà, un amic i un company. No vaig pensar mai que podria sentir tant de dolor. Gràcies per la teva generositat».
El món de les carreres també va viure destrossat aquell moment. Jordi Gatell, l’home que tenia programada la carrera de l’Andreas fins a arri- bar a MotoGP «perquè era tan bo, que hi hauria arribat», va explicar, destrossat entre llàgrimes, que compliria les seves dues promeses: «Una, no separar-me del teu pare i, dues, complir el teu somni, que, en contra del que la gent es pensava, no era guanyar, sinó arribar, demostrar que valíem per córrer».
Va ser l’Adolfo, el pare, qui va acomiadar el seu tigret. I ho va fer parlant del seu gran cor. «Encara recordo, amb només 5 anys, com ens exigia, ‘perquè a nosaltres ens sobra, papa’, que donéssim una almoina a l’àvia que cada dia, cada dia, demanava al passeig de Cambrils».
L’Adolfo va reconèixer que va ser l’Andreas qui va il·luminar el camí de tots. «Ha sigut massa fàcil ser el teu pare, Andreas. No entenc com hi ha pares que no aconse- gueixen connectar, compartir, les passions dels fills amb ells. Jo m’he tornat boig compartint la meva vida amb tu».
I va ser en aquell instant quan l’Adolfo, assenyalant el casc de ciclista que una de les seves tietes havia deixat sobre el fèretre perquè l’hi vaig prometre, va recordar l’última vegada que li va preguntar al seu fill què preferia, guanyar el Mundial de Moto3 o tres Tours. «I tu, Andreas, em vas dir, tres Tours, papa. Em vaig quedar de pedra, sí, ¡de pedra! ¡Que barat que ens hauria sortit!».
I vam marxar. Ens va costar sortir. Molt. Jo vaig veure que la gent es pessigava. Molts es tocaven. I vaig presenciar un munt d’abraçades, de carícies. Em vaig trobar Vicenç Aguilera, cap del Circuit, i ens vam abraçar com fa 30 anys, en els temps dels ral·lis de Seat. I, després, vaig ensopegar a les escales amb un Tito Rabat despistat, que, sí, plorava sense consol, i ens vam abraçar com si no ens haguéssim de tornar a veure mai més. I, sí, 15 minuts més tard estàvem junts al Circuit. Ara sense Andreas Pérez Manresa, un dels grans, com va dir l’Adolfo, el seu pare.
☰
«Sabies el perill que corries, sí, però te n’has anat fent el que més t’agradava»