¿Una guerra de 30 anys?

Alguns especialistes consideren que la conflagració va durar realment de 1914 a 1945

El final de la primera guerra mundial és per a molts autors l’inici del segle XX curt, el que transcorre entre el 28 de juny de 1919 (tractat de Versalles) i la caiguda del mur de Berlín (9 de novembre de 1989). O el que és el mateix, el temps transcorregut entre una configuració nova d’Europa, amb la desaparició dels imperis centrals i l’aparició de noves nacions, i l’enfonsament de la sorgida del final de la segona guerra mundial i la guerra freda.

D’altres parlen de la guerra dels 30 anys del segle XX, de 1914 a 1945, amb un període d’inestabilitat permanent entre les dues grans matances (1919-1939), 20 anys en què es registra la consagració de tres models diferents de totalitarisme: l’estalinisme, el feixisme i el nazisme. De tal manera que la pau establerta a Versalles no deixa de ser una falsa pau, perquè en les seves imperfeccions es desenvolupa la llavor d’una altra guerra que posa de manifest la debilitat dels instruments pensats per evitar-la, amb la inoperància de la Societat de Nacions en primeríssim lloc.

Impossible pacte durador

Davant els 14 punts de Woodrow Wilson, pensats per dissenyar un món més estable i interdependent, que inclou el reconeixement de les noves nacions i el desarmament dels contendents, s’imposa la força dels fets: la impossibilitat de les potències liberals de constituir una aliança permanent per «dominar la tremenda dinàmica, pràcticament impossible de gestionar, del món modern», segons Adam Tooze.

Els factors que van portar Europa d’una guerra a l’altra a través de 20 anys tempestuosos van ser ben diversos. Entre ells s’ha de comptar l’afecció a un pacifisme sense garanties que va permetre a Alemanya rearmar-se i aplicar a Europa central la doctrina del Lebensraum (espai vital) i d’un pangermanisme exacerbat —annexió d’Àustria i dels Sudets— després de l’arribada d’Adolf Hitler al poder (1933), l’aïllacionisme nord-americà, els efectes del crac de 1929, l’exclusivisme britànic —l’imperi abans que res— i l’error de França de dissenyar un sistema de defensa d’esquena als avenços tecnològics, una cosa que va entreveure Charles de Gaulle al seu llibre Le fil de l’épée (El tall de l’espasa) (1932).

Els redactors del tractat de 1919 van estar més pendents d’establir un mecanisme per gestionar la postguerra que de treure conclusions de les condicions que van portar a la contesa el 1914. Un despatx del Foreign Office de 1920 dona per fet el control sobre Alemanya, tot i que aquell país s’enfonsa inexorablement en una crisi social sense precedents, i considera a més que les reparacions de guerra impediran un renéixer agressiu del Reich.

Poc temps després, la diplomàcia britànica comparteix amb la francesa la idea que l’invent de Iugoslàvia, una monar-

Els factors que van portar Europa d’una contesa a l’altra en 20 anys van ser diversos

Els actors de la primera guerra són els mateixos de la segona, però amb diferents aliances

quia artificial, acabarà amb les tensions als Balcans, desatenent els qui pensen que la seva existència serà a la llarga font de nous problemes.

A La muntanya màgica, Thomas Mann escriu que amb l’esclat de la Gran Guerra «van començar moltes coses que, en el fons, encara no han deixat de començar». En la visió del gran escriptor, en un text que data de 1924, subjeu la impressió que l’esdevingut a Europa amb el final de la guerra té «certes coses en comú amb els contes», convençudes les grans potències que és impossible que es repeteixi l’hecatombe gràcies al mer record del que va passar entre 1914 i 1919. Una suposició completament desenganxada de la realitat: els principals actors de la primera guerra mundial van ser els mateixos que els de la segona, només que amb canvis en la configuració de les aliances.

☰