Un líder sense padrins
Va recuperar el seu escó la nit de Nadal, en el recompte de vots definitiu de les eleccions del 21-D, i es proposa ara revifar un PPC més tocat que mai. Alejandro Fernández (Tarragona, 1976) presumeix de dots d’orador, de lucidesa argumental i de visió estratègica, unes qualitats que l’han aixecat del quart seient del grup parlamentari al primer lloc de la cúpula conservadora catalana.
Fill d’asturians, es va assentar a Tarragona juntament amb la seva família als anys 70. Des de petit, tenia clar que volia ser polític, i al complir la majoria d’edat no va dubtar a matricular-se a la Universitat Autònoma de Barcelona per cursar Ciències Polítiques i de l’Administració. Aclaparat amb el llegat de Margaret Thatcher i Ronald Reagan, es va proposar fer més atractives les tesis liberalconservadores i es va afiliar a les joventuts del PP, Noves Generacions, el 1994. Llegia, estudiava i retorçava qualsevol idea en un argument a utilitzar a qualsevol faristol.
Una vegada llicenciat, va exercir com a docent a la Universitat Rovira i Virigili. Amant del gènere musical grunge, va ratllar els discos de Sisters of Mercy i els va afegir a la seva col·lecció de prop de 1.500 pel·lícules i 2.000 CD. El 2003 va aterrar al consistori tarragoní, on passaria 13 anys. Fernández no va tenir pa- drins, a diferència de la majoria de líders populars, i va haver de fer-se a si mateix per encarrilar la seva carrera política. Ho va aconseguir. Només quatre anys després va passar a liderar el grup municipal i el 2008 va començar a dirigir el PP de Tarragona. En les eleccions del 2011 va repetir al capdavant de la llista conservadora i el PPC va passar de quatre a set regidors. La campanya va estar tenyida per la polèmica sobre l’ús que va fer el polític de la cançó de Lady Gaga que porta per títol el seu nom i que la productora va exigir retirar per falta de permisos. «Toca PP, confía en Alejandro. Un nuevo alcalde que se preocupa por ti. Si tienes alguna duda de quién mola en Tarragona, Alejandro se mueve, Alejandro
Va pactar amb CiU a Tarragona per aconseguir l’alcaldia, però Oriol Pujol el va frustrar
se moja», feia l’enganxosa tornada.Va pactar amb CiU per arrabassar-li l’alcaldia al PSC i coronar-se al capdavant del consistori, però els convergents es van desdir a última hora. Va ser Oriol Pujol, llavors secretari general adjunt dels convergents, l’encarregat de fer saltar pels aires aquell acord perquè, va dir, Catalunya no es podia permetre que una capital de província estigués en mans del PP. El socialista Josep Félix Ballesteros va tornar a aixecar la vara.
Va aterrar al Congrés com a diputat provincial el 2011. Allà es va fer bon amic de Pablo Casado, al qual anys després acompanyaria fins a la cúpula del PP, i de Daniel Serrano, la seva mà dreta. El bon ull no li va fallar i va ser un dels primers dirigents a recolzar el substitut de Rajoy quan tots centraven la victòria en el tàndem Sáenz de Santamaría-Cospedal. Casado va arrasar a Catalunya i Fernández sabia que la seva victòria també li aplanava el camí a ell. Tampoc ningú se li va oposar fins al cim dels populars catalans. Ara haurà de bregar amb un nou equip per ressuscitar el PPC.
☰