Un segle de desigualtat
Cent anys després d’aprovar el dret de vot de les dones, Alemanya les discrimina
«Sota la pressió irresistible de l’auge de la classe obrera, l’estat capitalista va claudicar davant de les dones proletàries a l’admetreles en assemblees públiques i associacions polítiques [...] La conseqüència inevitable és que avui milions de dones reclamen desafiadores i plenes de confiança: ¡Volem el vot!». Convertida ja en un referent de la lluita marxista, Rosa Luxemburg anticipava en la jornada de dones socialdemòcrates de Stuttgart del 1912, una fita de l’emancipació femenina a Alemanya.
La dreta militar alemanya en la primera guerra mundial va arrossegar amb si el Reich i el kàiser Guillem II. Les velles estructures van col·lapsar i d’aquesta runa va néixer la República de Weimar, primer capítol d’un inestable parlamentarisme democràtic que obria una nova finestra d’oportunitats a les dones. El 12 de novembre de 1918, tan sols dos dies després de la seva proclamació, el consell de delegats del poble va deixar empremta als llibres d’història a l’establir el dret a vot femení.
Gran bretxa salarial
Un segle després d’aquesta fita la millora social és més que evident. No obstant, Alemanya dista de ser un model a seguir. En ple 2018, la potència econòmica d’Europa és també un dels països del continent amb una bretxa salarial més gran de gènere. Així, les dones alemanyes cobren un 21,6% menys que els homes, una desigualtat que tan sols superen la República Txeca i Estònia, mentre que el seu salari és un 7% inferior pel mateix treball.
Malgrat que l’informe anual del Fòrum Econòmic Mundial del 2017 situava Alemanya en la posició 12a de 144 pel que fa a igualtat de gènere, les quotes de poder femení continuen estant sota mínims. El 2015, tan sols el 7% dels càrrecs directius d’empreses que cotitzen a la borsa estaven ocupats per dones.
Hi ha una dona a la cancelleria i a la presidència de cinc dels sis partits amb representació parlamentària. I tals quotes de poder fan pensar que la igualtat de gènere és un fet a l’hemicicle. Però res més lluny de la realitat. En el pla polític Alemanya també coixeja. Aquesta presència femenina és un miratge. És el parlament més masculí de les últimes dues dècades. Un 30,7% dels diputats del Bundestag són dones, la xifra més baixa des de 1998.
El partit amb menys presència femenina a les seves files és la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD) amb un 11%. No sense relació, en les eleccions federals del 2017 la formació antiimmigrants va ser la que va registrar més vots masculins, un 16,3% davant un 9,2% emesos per dones.
Al Bundestag actual tan sols l’esquerra sindicalista de Die Linke (53%) i Els Verds (58%) compten amb una quota majoritària de dones. A la CDU de la cancellera Angela Merkel les dones només ocupen un 20% dels càrrecs.
Després de l’alliberament del període d’entreguerres, el feminisme alemany va tornar a quedar soterrat sota el jou del nazisme, que va apartar les dones de la vida política i les va relegar al paper d’incubadores de la raça ària. Amb la recuperació de la postguerra, les seves reivindicacions van tornar a créixer a l’Alemanya dividida a partir de la dècada dels 80. A l’Oest van venir acompanyades de la irrupció política d’Els Verds.
No obstant, la reunificació no va portar una millora directa dels drets de les dones. L’Alemanya ac- tual manté una llei nazi de 1933 que penalitza oferir informació pública sobre l’avortament. Tot i que és tècnicament il·legal, es consent la pràctica quan es realitza en les 12 primeres setmanes de gestació. El país ha hagut d’esperar fins al 2015 perquè la píndola de l’endemà estigui disponible a les farmàcies sense recepta.
Tot i que el govern ha impulsat mesures per reduir la desigualtat com una quota femenina del 30% en els consells d’administració de les grans empreses, aquestes han sigut obra dels socialdemòcrates. Reticent a declarar-se feminista, Merkel es va oposar a aquesta proposta el 2013.
El 19 de gener de 1919 les dones alemanyes van votar per primera vegada. Assassinada quatre dies abans per un grup paramilitar nacionalista aliat amb l’SPD, Rosa Luxemburg no va viure aquesta fita. Avui aquell acte revolucionari continua sent incomplet.
☰
El 31% de membres del Bundestag són dones, la xifra més baixa des del 1998