La tarda dels transistors

Només un locutor argentí pot dotar de tensió narrativa la decisió de la Conmebol

L’actor Gene Hackman va dir una vegada que mirar una pel·lícula de la nouvelle vague era tan avorrit com veure assecar-se la pintura d’una paret. Esperar que dreni un camp de futbol argentí és, de tota manera, més trepidant que un thriller com French connection.

Ahir a mitja tarda, hora espanyola, el més just davant del diluvi universal hauria estat buscar una parella de coatís, una de capibares, una altra de pingüins de Magallanes i una més de guanacs, a més d’un parell de seguidors del River i uns altres dos del Boca (són espècies diferents), per fer-los pujar en una arca a fi de preservar la fauna argentina. I, no obstant, durant diverses hores es va especular sobre la celebració d’un partit de futbol en una piscina olímpica. Va ser la tarda dels transistors, amb una emoció semblant a la del 23-F.

No és difícil narrar una final, però dotar de tensió narrativa el repàs de la legislació de la Conmebol només està a l’abast dels locutors argentins: «La llei normativa sembla que diu que si se suspèn amb el partit iniciat...», repassava una veu de Radio Continental, per acabar, amb humor involuntari: «¡Sembla que el paraigua està obert!». Segons després, llegia que una torre televisiva havia caigut sobre una grada, encara buida. El partit també continuava obert.

La decisió no era si es jugava o no es jugava un partit. En aquesta, cristal·litzaven moltes altres coses que tenien a veure amb la imatge que oferia al món l’Argentina i amb els diners dels drets televisius. Ningú pensava en els veritables protagonistes d’aquesta història. Alguns estaven (perdó) al’-altre-costat-de-la-bassa-gran, esgotant les dades del seu 3G, buscant wi-fi a la porta de la botiga d’Apple de la plaça de Catalunya i veient com en els seus gots de Starbucks (un cafè després de mil cerveses) un barista gargotejava «Martín Palermo».

Els barcelonins sabem com d’important és el timing per a la borratxera: els anglesos, acostumats al tancament de pubs a les onze de la nit, es desplomen en etilismes histèrics perquè beuen al seu ritme fins aquesta hora i després segueixen i segueixen fins que acaben abraçats a papereres de les Rambles tocats amb barrets mexicans. Ahir, molts seguidors braus del Boca i el River començaven els seus rostits al migdia amb una hora al cap: les nou de la nit. Van beure durant tota la tarda amb aquesta cita en la ment. Quan els responsables de la Llibertadors es plantejaven retardar la final dues hores, a les nostres onze, no pensaven en quines condicions arribarien els seus seguidors emigrats, més a prop d’abraçar un guàrdia urbà que de celebrar un gol. Vint anys no seran res, però dues hores serien massa per a ells.

Mentrestant, els locutors de Radio Continental continuaven estudiant percentatges de possibilitats amb més èpica que la CNN durant

Els seguidors s’aferraven a la ràdio com si s’hi parlés d’un magnicidi

les eleccions mid-terms. No podia ser, però potser seria. Un 90% de possibilitats. Després, un 70%. Després, un 95%. Got mig buit, després mig ple. Els seguidors s’aferraven a la ràdio com si s’hi parlés d’un magnicidi. «¡Presó preventiva per als dirigents de la Comenbol!», clamaven les ones.

No voldria ser un ‘choripán’ en aquesta situació. Ni el treballador del Boca a qui ahir van dir: «¡Pibe, buscá una lona para tapar el campo!». L’imagino recorrent als jocs de taula del seu aixovar.

Molts han parlat aquests dies de l’emoció i el desafiament a la racionalitat que conserva el futbol argentí i que va perdre l’europeu. La pluja els va donar la raó. Dionís ballant i Zeus sintonitzant en la seva app de ràdios mundials. És més emocionant una decisió burocràtica en el futbol argentí que centenars de partits de la Lliga francesa. Milers de seguidors escalfant la banda sota el xàfec. Tots aquells moments es perdran com llàgrimes en la pluja. Diuen que el partit se celebrarà avui. El pibe de la lona potser ha mirat la previsió: anuncien tempesta. Continuarà.

☰