La que cremava era Ava Gardner
Tu i jo som tres
He vist els dos primers capítols d’Arde Madrid (#0, Movistar+). És la sèrie de Paco León que dibuixa aquell Madrid que es va rendir a Ava Gardner, mentre ella s’anava incinerant cada nit, sobre la marxa, entre les gresques del bar Chicote de la Gran Vía i les de casa seva a Doctor Arce, a El Viso. La primera virtut d’aquest treball és que és en blanc i negre. En efecte, era una Espanya en blanc i negre, la de 1961. La segona virtut és l’en- ginyós plantejament de la història. Alguns beats i beates del franquisme li colen a Ava dos es- pies. Una és la criada i assistenta principal (Inma Cuesta), que ve directament de la Secció Femenina del règim, en la seva variant més fei- xista. Consideren que Ava no és l’animal més bonic del món, sinó el més cràpula, que és diferent. I fins i tot s’horroritzen que vagi a rodar 55 días en Pekín,«perquè Pequín és a la Xina i els xinesos són comunistes». L’altre espia l’interpreta León, que fa de xofer i d’empleat per a tot. Representa bé el seu pa- per, moltes vegades patètic, de brètol de menor quantia.
A través dels ulls d’aquests dos infiltrats veiem la vida madrilenya de la diva. En realitat els protago- nistes són els espies. Ava és l’ham, el pretext, per dibuixar un clima. És allà on crec que els ha faltat dimen- sió. Moltes vegades l’anècdota es queda en anècdota, sense arribar a categoria. O sigui que més que veu- re cremar aquell Madrid, amb tota la seva sociologia franquista i bohèmia en surrealista i canalla de- sequilibri, a qui veiem cremar cada nit, com una pira d’alcohol i sexe, és a una deessa que va passar un temps per allà. La sort, el positiu, és que aquesta sèrie s’hagi pogut estre- nar. Els grans imperis televisius del blanc i negre fugen. Ho volen tot en color. Moltes coloraines. LA PRESIDENTA QUE VA DURAR 5 DIES. Sis de febrer de 1997. El president de l’Equador, Abdalá Bucaram, és cessat per incapacitat mental. Havia d’accedir al càrrec el vicepresident. ¡Però era una dona, i això era una cosa insuportable! La van cessar exactament l’11 de febrer, cinc dies després. Han passat 21 anys d’allò. Ara la protagonista d’aquesta història, la que només va poder ser presidenta cinc dies, Rosalía Arteaga, ho ha explicat a El intermedio. Va afegir: «Fins i tot van arribar a serrar les potes de la meva cadira, perquè, asseguda al costat dels homes, havia de semblar més petita».H