Antonia Jover del Olmo
— L’agost del 39. Segons l’expedient, era comunista des d’abans de la guerra i havia denunciat gent de dretes. Tot mentides! Va ser condemnada a 20 anys i un dia. Li van dir que m’entregués a l’àvia i ella, amb aquella llei al cap, tement que se m’emportessin, s’hi va enfrontar: «¿Quina mena de catòlics són? ¿Com s’atreveixen a arrencar a un nen del pit?». Vam entrar a l’antic convent el 22 d’agost del 39 i vam sortir el 42.
— Gairebé tres anys. ¿Molt dur?
—La meva tia era transportista del convent. Això va alleujar la situació, però també va despertar gelosia en altres mares –hi havia 30 nens en una nau– i la meva tenia remordiments. Em va alletar a mi i a altres nadons –un amb tuberculosi– fins a quedar-se en 37 quilos.
— ¿I el seu pare? ¿Estava desaparegut? —Una cosina em va dir que era rus. La mare, que era a l’estranger. Després d’un any i mig entre reixes, un oncle ens va enviar un pa de quilo amb una carta a dins. El pare explicava que havia estat al camp de concentració d’Albatera, li havien commutat la pena de mort i estava reclòs a Yeserías. Quan vam sortir en llibertat condicional, el vam visitar; jo, sense saber que era el meu pare.
— ¿Quan ho va saber?
— Als 16 anys. Als set anys a Yeserías, una cosina germana seva, familiar de Pilar Primo de Rivera, el va reclamar com a tutor de la seva filla. Va ser desterrat a Barcelona, es va convertir en gelater i va portar la dona i els fills de Múrcia. Després es va presentar a Madrid. «És el teu pare, filla», va dir la mare. I a les 48 hores ens instal·làvem a casa d’uns amics del PSUC, a Horta.
— ¿L’altra família coneixia la seva existència? —El pare els ho va explicar a la seva filla gran, i aquesta a la segona. Van venir a veure’m i em van abraçar. El meu pare, un idealista, va creure que podríem viure tots junts. La primera dona ho va acceptar al principi, però va buscar l’ocasió de marxar a París amb els seus fills. I nosaltres ens vam convertir en estafeta: rebíem maletes de França amb Horitzons, Treball i altres papers en el doble fons i els distribuíem. Als 60, davant la sospita d’infiltrats, el partit va buscar cases segures per allotjar la direcció de París. Vam ser la família de Gregorio López Raimundo durant 14 anys.
— Vostè amb prou feines va tenir joventut. —«La lluita és felicitat», deia el pare. I segueixo, amb els iaioflautes, a l’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, a l’Amical de les Brigades Internacionals. Lluito per la memòria.
☰