Trump tensa l’aniversari de l’armistici de la Gran Guerra
La Gran Guerra va consolidar l’auge dels EUA i el declivi de les potències colonials La humiliació d’Alemanya en el Tractat de Versalles va incubar la serp nazi
Les armes van callar l’11 de novembre de 1918 —avui es compleix un segle— en una Europa devastada per quatre anys de guerra, la Gran Guerra la van anomenar, i potser 20 milions de morts. Les metròpolis colonials —el Regne Unit i França— van sortir molt danyades de l’esforç bèl·lic i els Estats Units van confirmar la seva condició de gran potència, determinant en el desenllaç de la contesa. Els vencedors van pretendre que sobre les ruïnes del Segon Reich naixés una república sota control —anomenada de Weimar—, desarmada i condemnada a afrontar les reparacions de guerra, però sotmesa a tensions socials i amb l’amenaça interna d’un nacionalisme revoltat pels requisits de la pau de Versalles. Àustria-Hongria es va esvair amb el final de la guerra i l’Imperi otomà va seguir la mateixa sort, fragmentat i repartit entre francesos i britànics. La revolució bolxevic es va refermar a Rússia, convertida en el gran experiment social de l’època. Itàlia es va sentir defraudada amb els guanys polítics de la seva pertinença al bàndol vencedor. A l’altre costat del món, el Japó va reafirmar el seu nacionalisme agressiu.
Alhora, de les cendres de la matança van néixer estats nous —Txecoslovàquia, Polònia i Iugoslàvia; poc després Estònia, Letònia i Lituània— i d’altres van sobreviure, reduïts a la seva més mínima expressió —Àustria i Hongria—, vestigis d’un passat esborrat del mapa en quatre anys. «El motiu de la pau era l’alliberament nacional—escriu l’historiador britànic Adam Tooze—. [...] A Europa central això suposava que la pau es fes a expenses de les potències que anteriorment havien posseït aquests territoris».
SENTIMENT DE PÈRDUA El cert és que el desmembrament de dos imperis i les tasques de reconstrucció van obrar en una mateixa direcció, conforme amb els càlculs fets pel president dels Estats Units, Woodrow Wilson: van debilitar Europa, entesa com a comunitat política, davant la capacitat nord-americana de mobilitzar recursos. «Tots els pobles saben una sola cosa: que una ombra estranya se sedassa, llarga i pesada, sobre la seva vida», afirma l’escriptor austríac Stefan Zweig a El món d’ahir, títol de les seves memòries. En aquest llibre i en altres escrits per testimonis de l’hecatombe es posa de manifest el sentiment de pèrdua per sempre del món anterior a la guerra, del plaer de viure i de la llibertat d’esperit d’abans (Zweig de nou).
El desenvolupament dels esdeveniments a partir del cessament d’hostilitats és eloqüent. La solemnitat de la firma del tractat de Versalles (28 de juny de 1919) va ocultar les seves debilitats, la llavor de la inestabilitat gairebé crònica que va seguir la seva aplicació. Si l’armistici al famós vagó de Compiègne (11 de novembre de l’any anterior) va transmetre la imatge d’un pacte entre cavallers, el fruit de Versalles va ser l’exasperació d’Alemanya per les costoses condicions que se li van imposar i la fragmentació dels aliats —l’Entesa, sense Rússia i amb els Estats Units—, que van perseguir objectius diferents.
Si al principi Georges Clemenceau, primer ministre de França, i Lloyd George, premier britànic, es van mostrar d’acord en impedir el ressorgiment d’Alemanya com a gran potència militar, després el Regne Unit es va centrar a garantir la seguretat de l’imperi i els Estats Units, en consolidar la seva condició de potència ineludible. Davant la idea d’una pau sense vencedor, es va consagrar de facto una altra amb tres vencedors no sempre d’acord i tres de derrotats, Alemanya, ÀustriaHongria i el sultanat.
REPARACIONS El greuge alemany va quedar servit. L’opinió pública va entendre que eren inacceptables les reparacions de guerra, fixades a Versalles en 132.000 milions de marcs or —Alemanya va ser considerada responsable del conflicte— a pagar en terminis anuals fins a 1988, segons l’última renegociació (1928).
L’ocupació de la conca del Ruhr per francesos i belgues el 1923 va augmentar la sensació d’humiliació i va alimentar la divisió social entre una esquerra extraordinàriament dinàmica i una burgesia progressivament espantada, submergida en una crisi econòmica permanent. Mentre que molts alemanys van pensar que la nació recuperaria amb la pau la condició de Weltmacht (potència mundial), la realitat va ser ben diferent: es va sumir en una atmosfera de decadència i privacions. La prèdica nazi va trobar el terreny abonat.
La pretensió de la «seguretat col·lectiva», una de les moltes iniciatives que el president Wilson va posar sobre la taula, no es va poder fer efectiva perquè el Congrés es va oposar que els EUA es comprometessin amb alguna nació europea en concret —Clemenceau es va esforçar en aquest sentit— i que el país ingressés en la Societat de Nacions, el primer intent de confiança en el multilateralisme la solució dels conflictes internacionals.
La debilitat de la nova organització es va consumar el 1922, quan Alemanya i l’URSS, absent de la Societat de Nacions, van firmar el tractat de Rapallo, «un sinistre indici de la seva capacitat conjunta de destruir, si la desitjaven, la situació establerta a Europa de l’est», segons el parer de l’especialista Michael Howard. La cultura política de la crisi perpètua es va instal·lar en les consciències europees.
☰
L’imperi
austrohongarès i l’otomà es van esvair al final de la matança de 20 milions de persones
La pretensió de la seguretat col·lectiva del president
Wilson va fracassar per l’oposició del Congrés d’EUA