Sinistre al West Point judicial
La Sala Tercera del Suprem, o la Sala Contenciosa Administrativa, és la més nombrosa de les cinc de l’alt tribunal (34 magistrats) i també aquella en què els togats que hi accedeixen disposen d’una qualificació especial contrastada en una oposició addicional a la pròpia de la judicatura. Són «especialistes», davant els «generalistes» que exerceixen la seva funció en l’àrea penal i civil. Per això es consideren magistrats de West Point en evocació als militars nord-americans que es formen en aquesta llegendària acadèmia nord-americana que es remunta a començaments del segle XIX. Conformen, en definitiva, una mena d’aristocràcia de la judicatura.
La Sala Tercera ha subministrat diversos presidents del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial –és el cas de l’actual– i és d’on sortirà, segurament, el magistrat –més probable serà magistrada– successor o successora de
Carlos Lesmes, el mandat del qual no s’hauria de prolongar ni un dia més del seu venciment, el 4 de desembre. Tal com s’ha repetit per activa i per passiva, ell i el president de la Sala, Luis Díez-Picazo, són responsables d’una pèssima gestió de la sentència de les hipoteques perquè tots dos van justificar en raons econòmiques (no legals o jurisdiccionals) la revisió de la resolució del 16 d’octubre que alliberava el prestatari de pagar l’impost d’actes jurídics documentats en la formalització de les hipoteques, i endossava l’obligació a l’entitat financera corresponent.
Ja s’ha dit que aquest gir jurisprudencial s’hauria d’haver debatut en ple i no en una secció integrada per sis magistrats, i que el debat s’hauria d’haver fet en el moment processal oportú i no a posteriori, tal com es va produir en les penoses sessions plenàries de la Sala Tercera de dimarts i dimecres passat.
Imparcialitat alterada
El lament de la carrera judicial i fiscal en general per l’espectacle de venjança entre els magistrats de la sala contenciosa administrativa del Suprem –perquè subterràniament això també era el que s’esbombava al plenari– obliga a reiterar la tesi que quan el vol de les togues es taca amb la pols del camí, tal com volia per als fiscals Cándido Conde-Pumpido el 2006 (és a dir, s’atenen raons estranyes en la impartició de la justícia), s’altera la imparcialitat en la recta interpretació de les normes amb una negativa dependència dels contextos socials i econòmics.
Al marge de la solució –un mica oportunista, però políticament hàbil– que el Govern ha donat a la situació (un decret llei pel qual la banca es farà càrrec des de dilluns de l’impost d’actes jurídics documentats, tot i que no se’l podrà deduir, cosa que avança un nou embolic polític i judicial), aquest episodi, unit a altres de recents, planteja una qüestió d’essencial importància: l’erosió de la confiança en l’administració de justícia a Espanya quan, a més, estem a punt de l’inici d’un judici oral –el del procés sobiranista– d’importància capital per a l’Estat en el seu conjunt.
Una vista oral com a fase última d’un procediment penal que disposa, a més, d’una gran repercussió internacional i que ha suscitat un viu debat tant jurídic com polític. El sinistre gravíssim del West Point judicial –és a dir, de la Sala que especialitzadament es pronuncia sobre temes que qüestionen les decisions de les administracions públiques i del Govern com a tal– no hauria d’encomanar la credibilitat d’altres –com, per exemple, la Sala Segona–, però és inevitable que passi, sobretot si els que haurien d’establir tallafocs fan de piròmans.
Una cosa és la introspecció autocrítica que ha de fer la Sala Tercera del Suprem i els seus responsables, i una altra de molt diferent és instrumentalitzar aquest episodi per declarar en ruïna l’Estat de dret i fallit el seu sistema de garanties jurisdiccionals. Com gairebé sempre, Podem juga el doble paper de partit convencional al Congrés i antisistema al carrer. La seva convocatòria de mobilització davant la seu del tribunal secunda l’oportunisme de Quim Torra al ple del Parlament de dimecres passat.
El dirigent independentista no només va injuriar Pedro Sánchez, sinó que va aprofitar l’ocasió per continuar denigrant l’Estat. Bé és cert que el president de la Generalitat no necessita excuses per a aquesta mena d’arengues, però finalment demostra que es comporta amb l’oportunisme dels febles, mentre els poders de l’Estat cometen els errors propis dels poderosos.
No hi ha solucions fàcils a problemes complexos, però sembla que per saltar sobre el pèssim espectacle de la Sala Tercera del Suprem i aconseguir que el judici del procés sobiranista –que podria començar al gener– es desenvolupi en un context judicial diferent, resultaria imprescindible la més ràpida renovació del Consell General del Poder Judicial i la designació per aquest organisme del nou president o presidenta, que ho és també del Tribunal Suprem.
Reiniciar els últims mesos
I que aquests nomenaments recaiguessin sobre personalitats amb trajectòries respectables i respectades, sense ombra de dubte, professionals del dret que reiniciïn aquests últims mesos presidits per
Lesmes i que garanteixin una política judicial impecable sota la qual es dugui a terme l’enjudiciament dels polítics i líders socials catalans processats pels fets que la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat els imputen.
Aquest nou CGPJ, a més, hauria de reivindicar, amb dades objectives, com la justícia espanyola està per sota de la mitjana en revocacions de les seves sentències al Tribunal Europeu de Drets Humans d’Estrasburg, que ha atiat grans clatellades, en quantitat i qualitat, a països com França, Alemanya, Bèlgica i el Regne Unit.
Les sessions de la Sala Tercera del Suprem s’han saldat amb una venjança