Desconcert dels jutges
Al no canviar la llei hipotecària, els polítics van carregar en els tribunals una funció que no era la seva
D’un temps cap aquí, les més altes instàncies judicials espanyoles –el Tribunal Suprem (TS) i l’Audiència Nacional (AN)– estan patint un fort deteriorament de la reputació professional i de la legitimació social. Això no és bo per al sistema judicial en conjunt, però tampoc ho és per a l’economia, la societat i la democràcia.
El que ha passat aquestes últimes setmanes en el TS amb la qüestió de qui ha d’assumir el pagament de l’impost sobre les hipoteques ha fet que aquest deteriorament hagi emergit amb certa virulència. Però anteriorment la seva reputació ja s’havia posat en dubte. Van tenir particular importància les estirades d’orelles del Tribunal de Justícia de la Unió Europea per assumptes relacionats precisament amb la regulació hipotecària espanyola, com les clàusules terra, i va obligar el TS a rectificar algunes de les seves decisions. Això deu haver ferit l’autoestima dels jutges espanyols.
També han sigut lesives algunes correccions del Tribunal Europeu de Drets Humans en qüestions relacionades amb la garantia dels drets humans i les llibertats fonamentals, especialment en casos amb dimensió política interna, com el recent d’Arnaldo Otegi.
Però convé no autoflagel·lar-nos en excés. Espanya no surt malparada al comparar-se amb altres països europeus quant al nombre de casos, tot i que, això sí, alguns amb forta repercussió pública.
Possiblement l’àmbit més perillós per a la reputació dels jutges és la percepció social sobre la seva independència. En aquest apartat som als últims llocs de la classificació europea (The 2018 EU Justice Scoreboard).
Les causes són tres, per aquest ordre: a) interferència o pressions de governs i polítics, b) interferència o pressions dels poders econòmics i corporatius, i c) mal disseny dels sistemes d’elecció dels jutges i dels òrgans de govern.
TOT AIXÒ
ha escampat entre els jutges espanyols un sentiment de malestar, aïllament i desconcert. D’una banda, pensen que la societat no entén bé ni valora la seva funció. De l’altra, que no tenen la protecció i l’ajuda adequada dels legisladors i governants.
Tornant al TS, ¿quines són les causes del seu desconcert? ¿És, com en diuen alguns, perquè el TS és un reducte del conservadorisme i no entén que la norma necessita adaptar-se als nous temps? ¿Són les desavinences de criteri que han sorgit al si del TS en relació amb el pagament de l’impost producte de les picabaralles entre ells, com afirmen d’altres? ¿O és l’excessiu protagonisme d’alguns jutges, com diuen uns tercers?
És probable que hi hagi una mica de tot això. Però crec que la causa principal del desconcert dels jutges es troba en el cansament de molts d’ells en la seva tasca de suplir els legisladors i governants de la seva obligació d’adaptar la regulació hipotecària a les conseqüències de la crisi financera del 2008. Els governs i legisladors van ser ràpids per rescatar els prestadors (els bancs), però absolutament indolents a l’hora de rescatar també els prestataris (les famílies endeutades de bona fe). Havien d’haver canviat una legislació hipotecària espanyola molt dura amb els endeutats, en termes comparats la d’altres països. Em fa la impressió que, cansats de rebre estirades d’orelles de la justícia europea, als jutges de la sala 3 del TS que van canviar el criteri tradicional de fer recaure l’impost en els hipotecats se’ls va acabar la paciència amb la indolència i desídia dels legisladors i governants. «¡Fins aquí hem arribat. A partir d’ara, ¡que cadascú carregui el mort!», deuen haver pensat.
MOLTS
han parlat d’inseguretat jurídica al veure com ha gestionat el TS aquesta situació. Però, siguem seriosos, ¿és raonable esperar que una crisi com la que estem patint des de fa deu anys no acabi afectant totes les institucions, incloses les judicials? En la mesura que els legisladors i governants han actuat de forma indolent han carregat en els jutges una funció que no era la seva. El resultat ha sigut el deteriorarament la seva reputació.
Però com diu el refrany, no hi ha mal que per bé no vingui. El Govern de Pedro Sánchez ha reaccionat amb diligència i coratge fent el que governs anteriors haurien hagut de fer: canviar la llei per equilibrar les càrregues entre prestadors i prestataris. Si s’hagués fet abans hauríem evitat l’actual desconcert dels jutges.
L’àmbit més perillós per a la reputació de la justícia és la percepció sobre la seva independència