Vida d’hospital
Malgrat les dificultats, les professions sanitàries atrauen milers d’estudiants, la majoria noies
«À nim, José Luis, que no és res», li diu mentre carrega amb les bosses de plàstic de l’hospital, aquestes on guardes la roba quan t’ingressen, a més de la seva bossa i l’abric. Ell, des de la llitera, rondina: «Ja, ja, això es diu molt fàcilment». El portalliteres empeny i desapareixen a l’ascensor. Ella no es gira per veure’l marxar. Té pressa per seure, deixar anar les bosses i treure el mòbil: «Soc la Pili. Ja l’han baixat a sala d’operacions». Mentrestant, a la porta dels boxs, un iaio bastant juvenil explica a una neta molt rossa i molt pintada que la tensió la té bé, però el sucre a 175, una mica alt. Remarca el que és principal: la doctora ha dit que la incisió no ha de mullar-la i que cada dia haurà de punxar-se. Però ell no sap punxar, ¿i com es punxarà l’àvia sola? Això el té ofuscat. La neta el tranquil·litza, ha sentit que les agulles de la insulina són molt fines, serà senzill posar les injeccions.
La cafeteria és gran, molt neta, amb finestrals al carrer que la fan lluminosa i alegre. A aquesta hora del matí hi ha calma. Sobretot, hi van a prendre un cafè i una torrada persones grans que surten de proves i anàlisis. El personal de l’hospital és pacisolidar i amable. No sempre és així. Sovint els professionals de la salut, ja siguin administratius, tècnics, infermers o metges, han desenvolupat una mena de closca per marcar la distància amb els pacients. No poden implicar-se en els seus patiments, i el sistema no ajuda que, tot i que volguessin, puguin dedicar prou temps a resoldre les necessitats i dubtes de cadascú, tantes vegades petits, subjectius. Però en aquest hospital s’hi respira tranquil·litat. No indiferència, sinó aquesta alegria prudent que ve amb la confiança.
A la senyora despistada que ronda pels passadissos l’encaminen amb bones paraules a la consulta correcta. Els infermers són cordials i es prenen el temps de mirar el pacient i explicar-li el procediment. Tranquil·litzen amb la seva informació personalitzada. Saben el que fan i ho fan amb simpatia, insisteixo, no el banal excés de familiaritat o paternalisme que d’altres dispensen als malalts reduint-nos, des del moment en què vesteixes la ridícula camisola amb el cul en l’aire, a la categoria de nens.
NOTES
que l’hospital és bo per com es tracten els professionals entre si. Una dona vestida de carrer ve a saludar els companys. Ara treballa en un altre centre. Al migdia, llargues taules de 10 s’omplen de bates blanques que dinen entremesclades amb els afligits familiars dels pacients. És un hospital universitari on, a més, s’investiga. No sé si la camaraderia té a veure amb els MIR que arrenquen aquí la seva carrera. Intueixo que serà la suma d’uns horaris més racionals, equips més estables, menys gestors pressionant i un acompliment conforme amb els temps reals que exigeix cada consulta o tractament.
Els miro i penso que m’agraden els metges i els infermers perquè mai són frívols. Per deformació professional, si no per vocació o per configuració mental de fàbrica, tenen intenció de guarir el concret, de reestablir l’equilibri d’allò desarranjat, i això els fa estar més atents i en alerta que altres al context en el qual viuen. Avui ser metge o infermer no és un ofici que disfruti ni dels emoluments ni del prestigi reverencial d’altres èpoques. Més aviat al contrari: és estar exposat a la precarietat d’una carrera amb un ascens molt lent a causa de molt contracte temporal, molta suplència que no genera drets laborals i pocs espais per conent
Sols ens queda donar-los gràcies. Tal com estan les coses, sorprèn que els professionals de la sanitat continuïn atenent-nos
experiència i coneixement.
Però els hospitals no funcionarien sense un altre tipus de personal que, encara que no sigui llicenciat en medicina, fa la mateixa falta. Són els zeladors. Només quan escassegen, com passa últimament a causa de les retallades, ens adonem de la poca gràcia que té estar tirat en un llit en terra de ningú, entre la sala d’operacions i l’habitació, on t’espera el teu angoixat acompanyant simplement perquè no hi ha ningú que t’empenyi la llitera a l’ascensor. Per no parlar de les netejadores o els encarregats de manteniment.
MALGRATles
dificultats i el mal humor de pacients farts d’esperar (les agressions als facultatius es van disparar proporcionalment a les retallades), les professions sanitàries atrauen cada any milers d’estudiants, la majoria noies. Aspiren a dominar aquesta combinació de «coneixement mèdic, intuïció i bon criteri» que fa de la medicina més que una ciència: l’art de l’atenció a tots els signes en un procés sofisticat de pensament que beu de múltiples fonts. A la resta només ens queda donar-los les gràcies i mostrar-los recolzament i respecte en les seves sempre justes, sempre assenyades, reivindicacions. Tal com estan les coses, el que és sorprenent és que els professionals de la sanitat continuïn atenent-nos i no ens enviïn a tots a fer punyetes.H