Una amabilitat inusual amb un fill especial

Aquest estiu, van venir a visitar-me uns amics d’Alcora (València) amb el seu fill, que té síndrome de Down. Decidim pujar al Pirineu i ens vam aturar a Sort, perquè el meu amic hi volia comprar loteria. Mentre ell i el seu fill feien cua a la finestreta, la seva dona i un servidor esperàvem al carrer. Quan ja estaven a punt de comprar-la, vaig observar com la venedora dels bitllets obria la porta i feia passar cap a dins l’Ernest, el fill. L’havia convidat el senyor Xavier Gabriel, propietari de l’administració, que estava assegut en una taula a la rebotiga de l’oficina. Es va asseure amb ell i van parlar una estona, amb una amabilitat i interès tan afectuós que es podia percebre l’atenció inusitada que li prestava el noi. A l’acabar, el propietari el va acompanyar al costat del seu pare, que tenia una expressió de sorpresa i alegria alhora.

Després, el meu amic em va dir: «No estem acostumats que tractin així de bé el nostre fill». Això em va fer mal i em va sorprendre amargament, ja que jo creia que aquest tipus d’atencions i amabilitats cap a un fill amb aquesta singularitat era del més habitual. Tinc la impressió que la falta d’empatia i generositat desinteressada que patim com a societat és un senyal dels temps que corren i un mal presagi per al demà de tots. Ens hem oblidat de mirar als ulls quan parlem, de saludar-nos, de donar les gràcies, d’escoltar, de desitjar als altres que tinguin un bon dia, d’abraçar-nos i de donar un cop de mà altruista als necessitats. Si algú comet un error, en lloc d’ajudar-lo l’hi retraiem. No fem autocrítica i si errem no rectifiquem i insistim a tenir raó, malgrat ser conscients de l’error comès i del mal causat. No obstant, no tothom actua així. Per això escric aquesta carta, amb l’esperança que algun dia aquesta anècdota viscuda es converteixi en categoria.